Escric aquest article pocs dies després de finalitzar el debat de política general al Parlament de Catalunya. Penso en el discurs inicial del president Mas i no tinc més remei que dir que el to va ser burocràtic, fred i desapassionat. Sense cap marge per als sentiments o la il·lusió col·lectiva. Sentint com cantava les xifres de les finances catalanes, víctimes del robatori que practica Espanya amb nosaltres, et venien ganes d’exiliar-te a Dinamarca o Costa Rica. Poques hores abans de la seva intervenció la Generalitat anunciava que no hi havia ni un sol euro per mantenir les places concertades de les residències d’avis, encara que després han rectificat tot donant una imatge de desori comptable que fa que ho veiem tot més negre del que ens pintava. Tanmateix, mentre se celebrava el debat saltava la notícia que els dos estats entre els quals està mutilada Catalunya van decidir aparcar l’anomenat corredor mediterrani. Tot són desgràcies a casa del pobre.

De les paraules del cap de l’executiu català només es desprenen planys i crides pusil·lànimes a una resistència col·lectiva que no sabem on ens portarà. L’espoli fiscal planava per damunt del seu discurs com un corb disposat a continuar la seva rapinya, però no té coratge ni per anomenar-lo. És més, ara per mirar de no ferir vés a saber quines susceptibilitats l’anomena “drenatge fiscal”. Ben mirat, fa la impressió que sap que se li ve al damunt tot un tsunami de protestes populars amb motiu de les retallades que li farà ingovernable la legislatura, i no sap com aturar-lo sense anomenar la paraula maleïda dels caps convergents: “independència”.

Els agradi o no, en bona part de la nostra gent va prenent cos la idea que si estem arruïnats és pel que ens roba Espanya. Possiblement encara no és una cosa totalment generalitzada, però els fets que s’esdevindran acompanyats de la persistència parlamentària de diputats com els de Solidaritat Catalana avançaran la feina. El president i els seus, mentrestant, xerren i xerren sobre aquesta cosa inescrutable de la  transició nacional cap al dret a decidir mentre ni s’atreveixen a impedir que ens multin per portar el “CAT” a les matrícules. I pensar que hi ha qui creu que aquests seran els que promouran la independència de Catalunya! Santa innocència!
 
La cruïlla on ens han encabit col·lectivament és ben simple: continuar vivint arruïnats per una Espanya rònega, tronada i mafiosa o bé llegar als nostres fills una Catalunya pròspera en la qual ells siguin homes i dones lliures. La tria no sembla difícil malgrat que des del govern actual català es digui que la llibertat de Catalunya divideix i no genera consens. El que sí pot fracturar Catalunya socialment són les nefastes conseqüències del lladronici espanyol del qual en som víctimes els catalans. Fins quan, CiU? Fins quan la vostra por serà la raó de la nostra misèria?