A les vuit, el Llevant era el líder. Per mèrits propis, és clar. Una victòria a casa contra el Reial Madrid i una a fora al camp del Betis, líder fins fa poc, són credencials prou bones. Amb només sis jornades disputades, aquestes anècdotes ja ocorren. Però, a les 20:12, ja ho era el FC Barcelona. Just el temps que va trigar Adriano a marcar el primer gol. I l’únic. Darrerament, l’Sporting de Gijon havia causat dificultats als blaugranes, al Molinón i al Camp Nou. De fet, sempre n’hi ha posat i aquest diumenge ha tornat a passar. Un 0 a 1 molt suat.

No ha estat una setmana tranquil·la. En el nivell institucional, vull dir, perquè en l’esportiu l’equip ha anat agafant les constants vitals a què ens té acostumats, possessió abassegadora, pressió immediata si mai la perden, velocitat de la pilota, passades al primer toc i tota la pesca, gols de cinc en cinc, vull dir, i la versió d’aquests dies ja s’assembla molt a la que haurem de veure en el moment decisiu de la temporada, a la primavera que ve; em refereixo al joc, ara, no a les golejades.

Institucionalment, ha estat una setmana moguda. No hi fa res. L’entrenador Josep Guardiola ha sabut blindar el vestidor, una idea que té clara des del dia que se’n va fer càrrec. No era gens fàcil. Molts ho han intentat i pocs, per no dir cap, se n’han sortit al cap del temps. Ell compte amb un coneixement molt profund del Barça i el barcelonisme. Només així s’explica que ni traient el cap del búnquer uns dies, per defensar l’expresident Laporta, set dels seus directius i les seves famílies de l’assetjament judicial a què els tenen sotmesos des de fa anys, l’equip se n’hagi ressentit. Superioritats futbolístiques al marge.

I no serà perquè a Guardiola tothom li rigui les gràcies. N’hi ha una bona colla que ni ho fan ni en tenen pas cap ganes, al contrari. I no són pas poc poderosos ni poc influents. Recordar-li que ell només és un empleat, no és aplaudir-li l’intent de posar seny i d’acabar, d’una vegada per totes, amb un enfrontament que ja va més enllà de les divisions que històricament hi ha hagut en el barcelonisme sobre la manera d’entendre la institució, i que, pel temps que fa que dura i per la virulència i la quantitat d’odi que reparteix és, simplement, una vergonya de què, ja hi podem pujar de peus, no en sortirem. I ves que el que va fer tres no rebi.