El 26è congrés d’Esquerra –de nou, Republicana- ha estat una victòria anunciada. El partit que ara lidera Oriol Junqueras no podia permetre’s una nova immolació. I immolació entre independentistes vol dir una lluita fratricida tan bèstia com la que va dividir els republicans en el 25è congrés. Per tant, la nova direcció es presentava ara a la prova sense alternativa i les votacions prèvies a la reunió –la que havia de decidir, per exemple, el candidat a les pròximes eleccions espanyoles- havien desbrossat el camí d’interferències resistents. Els partidaris de la “transparència” i de la “democràcia interna” radicals, enteses com a confrontació oberta i crònica de programes i persones, que sovint són només matisos absurds i vanitats, tenien la batalla perduda abans d’arribar-hi. Aquesta vegada, doncs, les votacions han estat “a la búlgara”. Amb percentatges de suport que han superat el 90 per cent i que han arribat quasi a la unanimitat, per exemple, en el moment de votar l’estratègia política. Només alguns membres del nou consell nacional han patit un cert càstig, perquè la pau no podia ser tan absoluta i els recels perduren malgrat tots els desastres electorals. Lluny queda, però, la batalla campal que van perpetrar en el darrer congrés Joan Puigcercós, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Carretero i Uriel Bertran. Ells n’han estat les principals víctimes i el seus successors portaven ben apresa la lliçó i preparades les dosis corresponents de vacuna antiràbica.

Aquest congrés, però, no ha estat només el de l’escarment i la maduresa. També s’hi ha definit una nova política. Segons va prevenir Joan Ridao abans de perdre les primàries, la nova estratègia d’Esquerra és més “de dretes”. Això fa pensar una lectura superficial d’alguns punts de la ponència política aprovada o les mateixes declaracions d’Isaac Albert, que n’ha estat el coordinador: “Entre esquerra i dreta, escollim l’esquerra i l’esquerra i el país, escollim el país”. La divisa sembla donar la raó a aquells que proclamen que no és el moment de restar amb ideologies sinó de sumar amb patriotismes –ni que siguin oposats ideològicament-. L’opció sembla molt difícil dins Esquerra. Quan el partit que lideraven Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira va voler caminar sobre el fil precari de l’equidistància no ho va aconseguir. Al final, el plat “social” va pesar més que el “nacional” i Esquerra es va decantar, sense mantenir gens l’equilibri. D’aquesta manera va arribar un primer tripartit, encara argumentat, i un segon, sense cap justificació, d’adhesió entusiasta. Aquesta ha estat una de les causes que més ha pesat en les dues grans derrotes electorals. Agradi o no agradi a Ridao i a aquells que, com ell, no tenen dubtes a l’hora de definir-se cap a un costat, mentre Esquerra Republicana no sigui una alternativa de govern, sinó només un partit que decideix majories de govern, reivindicar l’opció ideològica els portarà sempre cap al PSC. Això és el que ha canviat la nova direcció. I també això els fa patir, perquè la secretària general, Marta Rovira, s’ha afanyat a proclamar que “Esquerra no ha girat a la dreta”.

Les conseqüències de la nova definició són una incògnita. Decantar-se cap al PSC ha comportat entrar al Govern i fer-ho, un desgast enorme. És obvi que una part considerable de l’electorat potencial d’Esquerra Republicana li ha retirat el suport acusant-la de “botiflerisme”. Però ningú no sap quants ho faran ara si es fa massa evident un acostament cap a les posicions de Convergència i Unió. Els exercicis d’Esquerra Republicana tornen a ser ben difícils. Quan Carod-Rovira proclama que l’equidistància era una virtut i que ells dotarien de sentit social un govern de CiU i de sentit nacional un govern del PSC, s’equivocava. L’equidistància ha acabat sent un defecte, però la radicalitat i la puresa ideològica i nacional pot portar el partit cap al residualisme de trinxera. Oriol Junqueras ha après de la darrera experiència que no pot entregar Esquerra a un front “de progrés” dominat pel PSC. Previsiblement, ara no repetirà la jugada cap a l’altre costat, però la indecisió que en resulti pot deixar Esquerra una altra vegada als llimbs polítics.