El catalanisme històric, sigui federalista o autonomista sempre ha estat de tall confederal, sobiranista, és a dir, aspirant a una relació amb Espanya on la sobirania catalana rau a Catalunya la qual manté lligams de dependència en qüestions de mercat, defensa i de relacions internacionals.

Amb la transició juancarlista, la postfranquista, el catalanisme polític va veure com la realitat topava amb els seus desitjos, però davant la fita històrica de la recuperació de l’autogovern, es feia la vista grossa davant un sistema autonòmic espanyol que era més una descentralització que no pas una redistribució de la sobirania de l’Estat cap a les nacionalitats històriques. Els ponents i els acòlits a la Constitució es van autoenganyar amb la lectura de tall sobiranista, quan d’altres (i més) n’han fet una de més restrictiva.

Trenta anys després de la creació de l’estat de les autonomies, hem vist que l’autonomia catalana està absolutament subjecte a la tutela de Madrid, de l’Estat espanyol. Una tutela exercida fiscalment i que provoca un clar espoli que només ha fet que pauperitzar Catalunya, una tutela exercida pel poder judicial retallant i posant restriccions (o censures) a decisions preses pel Parlament i en referèndum pels catalans i una tutela exercida pel Congrés espanyol, tot passant pel ribot estatuts aprovats a Catalunya i reformant la Constitució amb una visió centralista.

La Transició Nacional de CiU ha de desembocar, com a mínim en una sobiranització de l’autonomia catalana, on el concert econòmic (real) ens doni la clau de la caixa i on el dret a decidir del poble català, a través de referèndums o per decisions del Parlament, sigui respectat per l’Estat espanyol.

Clar, que tot plegat, sembla que toparà amb el mur juridicopolític espanyol, llavors la sobiranització catalana sols pot passar per un camí: la independència.