Actualitzat el 21/03/2007 a les 16:50h

Ja fa uns quants anys l''historiador Joaquim Montclús en el seu llibre "La Franja de Ponent avui" ens explicava el següent —malauradament hem de dir que a hores d´ara res no ha canviat—:  «En aquests moments moltes manifestacions culturals (de la Franja) són en procés de desnaturalització o desaparició. Les principals tradicions  de la Franja coincideixen plenament amb les del Principat: Carnestoltes, Dilluns de Pasqua, Focs de Sant Joan, Castanyada, el Tronc de Nadal, les represenatacions de Sant Antoni.

»Avui en dia s´hi ha estès com taca d´oli la jota, de la qual, per exemple, la gent gran de la Ribagorça afirma que «açò no s´ha ballat aquí fins fa pocs anys». Segons l´erudit calaceità Santiago Vidiella aquest ball va arribar al Matarranya a mitjans del segle XVIII, i segons altres investigadors, al segle XIX. En canvi, el que si que és ben genuí de les nostres terres és el ball dels Palitrocs, Totxets o Bastons. D'altra banda s´ha perdut quasi per complet el Ball del Polinari, de Favara. Les cançons i cants populars ja quasi no es coneixen. Es malda per recuperar-ne algunes,com ja han fet Artur Quintana -que ha publicat un cançoner del Matarranya- i Tomàs Bosque. A Benavarri s´ha reconquerit la Pastorada i es pensa recuperar el ball del Salvatge. El genocidi, però, en aquest camp és prou evident i s'ha arribat a importar misses baturres que no tenen res a veure amb els cants religiosos propis.»
Havent llegit aquests paràgrafs no és d´estranyar que en les recents festes d´una important població franjolina un dels actes estrella hagi estat, tal com constava al programa, un "Gran cuadro de jota", a càrrec d´un grup de la ciutat de Saragossa, juntament amb una »solemne Misa baturra, con asistencia de la Reina y damas de honor (de les festes), en la que se repartirá pan bendito (sic)». No hauríem d´oblidar, a més, que el tipus de jota que se sol ensenyar pels anomenats professors de jotes —quasi tots castellanoparlants— és la representada per la versió estàndard —la que es pot trobar a Saragossa o Calatayud— i no pas la que, tot i el seu probable origen extern, se sol considerar com a pròpia de poblacions de la Franja; no cal dir que amb textos en català, com les quasi idèntiques que trobem a les immediates poblacions frontereres del Principat.

Com a reflexions finals, permeteu-me que citi aquestes paraules de l'eminent geògraf Josep Iglésies, referides a la llengua però extensives al conjunt de manifestacions culturals pròpies de la Franja: «Quina força porta en si la nostra llengua, la qual, malgrat els segles de separació, els seus habitants (de les comarques de la Franja), generació darrere generació, l´han mantingut —potser de manera inconscient— contra totes les envestides culturals i politiques de milers de mestres, de notaris, de metges, de secretaris d´ajuntament, de funcionaris de tota mena, de capellans i tota altra gent que es deia instruïda i s´emmotllava a gratcient a les consignes de la colonització castellanitzadora»…, fins ara!, hi afegiria, ja que la globalització ho ha trastocat tot i en poc temps, si no vigilem, poden produir-se canvis irreversibles