De ben segur que hauran tingut notícia de Pío Moa. Aquest personatge és un dels suposats intel·lectuals que qüestionen la visió de la Guerra Civil consensuada per la historiografia solvent. El seu discurs es basa en defensar que la Guerra no va començar el 18 de juliol de 1936 arran del cop d'estat contra la República, sinó l'octubre de l'any 1934, amb la proclamació fallida de l'estat català i la vaga revolucionària d'Astúries. L'alzamiento posterior només hauria estat la reacció definitiva de la gent de seny davant d'una República que, segons Moa, caminava cap a un procés de tall soviètic. D'aquest batibull de mentides, en alguns països avançats se'n diu revisionisme i se soluciona per la via penal. A Espanya, però, la cosa té prou predicament i als Pío Moa de torn encara els riuen les gràcies.

Catalunya semblava immune a aquesta mena de pantomimes. Però d'un temps ençà han aparegut veus que, de forma discreta i hàbil, malden per consolidar una doctrina revisionista en clau nostrada. El discurs d'aquests Pio Moa catalans, si convé tenyit de certa pàtina pseudosobiranista, afirma que, en realitat, aquest país va ser escenari durant la Guerra Civil del xoc entre dues ideologies totalitàries de matriu espanyola: d'una banda, el feixisme.; de l'altra, l'anarquisme i, en el fons, tot allò que remeti al Front Popular. L'única víctima: Catalunya, on tothom era feliç, regnava la pau social i no hi havia ni dretes ni esquerres. Amb aquest argument falsari, la nova fornada de revisionistes acaba fent malabars per justificar el franquisme de Carlos Sentís, un catalanista que, és clar, va ser perseguit pels anarquistes i va haver de triar un bàndol (el que va guanyar i va intentar exterminar Catalunya, per cert). També eleva a la categoria de màrtirs personatges qüestionables com els germans Badia, que des del separatisme més identitari van flirtejar amb el feixisme. I, embolica que fa fort, invoca l'espantall de la FAI per acusar de totalitaris i espanyolistes moviments socials com els indignats.

De mica en mica, el discurs dels Pio Moa catalans va quallant. Bufen vents favorables per a les seves tesis: la pròpia vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, assimilava fa pocs dies les víctimes del feixisme a les de la repressió política al bàndol republicà. Diuen els nostres revisionistes que, de víctimes, n'hi va haver a tot arreu, i que és injust diferenciar-les entre "bones" i "dolentes". Obliden que la violència de tall revolucionari a Catalunya durant el període que va de 1936 a 1939, en molts casos espontània i sovint perseguida per les pròpies institucions republicanes, no pot equiparar-se a la massacre institucionalitzada i programada del règim criminal que va governar l'Estat espanyol durant quaranta anys i va intentar, sense èxit, un genocidi cultural contra els Països Catalans.

Tota interpretació històrica té una finalitat política. Els revisionistes espanyols, amb els seus arguments, volen dotar de nova musculatura ideològica el PP i desacreditar l'esquerra a tota costa. I els revisionistes catalans, a través d'un argumentari farcit de mitges veritats i tergiversacions tramposes, acaben, curiosament, coincidint en un punt: per evitar prendre mal, els catalans hem de recelar davant de qualsevol ideologia que uneixi la nació amb la idea de la transformació social. Així, mentre s'esgargamellen tot reciclant el vell eslògan d'en Cambó –“Monarquia? República? Catalunya!”- el que de debó temen –com el dimoni- és la idea d'un nou front popular. I, per si no hi havien caigut, avui en dia en aquest país no hi ha res que s'assembli tant al vell Front Popular com, anatema, un Govern tripartit. Com a mínim, mentre la CUP no decideixi presentar-se al Parlament.