No n’aprenem. Portem cinc jornades de Lliga i, probablement, haurem canviat tres vegades de parer. Després de les golejades del Barça i el Madrid a la primera jornada disputada, per 5 a 0 al Vila-real i 0 a 6 al Saragossa, els comentaris majoritaris van ser que ja hi tornàvem a ser, un altre any amb els blaugranes i els blancs guanyant i apallissant els seus rivals i disputant-se el títol en els enfrontaments bilaterals; els presidents del Sevilla i el Vila-real van cridar a sometent la resta amb l’excusa del repartiment dels drets de televisió i van qualificar la Lliga espanyola com una lliga de “merda”. Després, com que tant el Barça com el Madrid van fer llufa en un parell de sortides, l’anàlisi –per dir-ho d’alguna manera- apressat va tendir a dir que, potser sí, aquest any els dos grans ho tindrien mes complicat i se les haurien de veure amb el València, l’Atlètic de Madrid… i com que aquest cap de setmana Madrid i Barça han tornat a guanyar amb solvència i suficiència, el més probable és que recuperem el discurs que aquesta és, efectivament, una Lliga de dos.

Particularment, no en tinc cap dubte. Mai n’he tingut, de fet, i ja fa anys que vinc opinant el mateix, que les competicions domèstiques, no només la d’aquí, han anat perdent sentit econòmic i, en conseqüència, també esportiu. La Lliga espanyola és una lliga que només la poden guanyar o bé el Barça o bé el Madrid, en què tots dos acabaran per cedir ben pocs punts i en què el títol es decideix en els sis punts que posen en joc quan s’enfronten. Per descomptat que alguna temporada pot sortir algun tercer o un quart que els faci la guitza, però hi ha molt poques probabilitats que cap altre equip pugui anar més enllà d’entrebancar-los. Les diferències econòmiques s’han fet massa grans i s’expressen en el terreny de joc de manera indefectible.

Hi ha un exercici molt fàcil de fer. La temporada passada, a la jornada cinc, com l’actual, el FC Barcelona ocupava el tercer lloc amb 12 punts, els mateixos que tenia el Vila-real que era segon, i un per sota del València. El Madrid en tenia 11. El Barça havia perdut a casa amb l’Hèrcules i el Madrid havia empatat amb Mallorca i el Llevant. La broma encara es va allargar una setmana més: el Barça va empatar a casa amb el Mallorca, el València li va agafar 3 punts, el Vila-real 2 i el Madrid 1. Després, la Lliga va acabar com va acabar, amb els culers i els merengues fregant el centenar de punts i deixant el tercer classificat a 25 punts. Enguany, el Barça i el Madrid tenen un punt menys que fa un any, que no sembla una raó suficient com per dir que la competitivitat dels seus rivals s’hagi incrementat.

El FC Barcelona ha guanyat per 5 a 0 (amb 3 gols de Messi) a l’Atlètic de Madrid, de qui les hores prèvies s’havia dit que li podia plantar cara i discutir-li la possessió de la pilota, que el Tigre Falcao podia amargar la nit a la defensa de circumstàncies blaugrana i tot de coses semblants. Doncs, ja s’ha vist. Que no vol dir que sigui fàcil o que no tingui mèrit. No ho és gens i en té molt. Però les diferències són les que són.