1. Ramon Amigó i Anglès (Reus 1925-2011).  Va ser el meu primer professor de català, quan jo em preparava per tenir el títol de professor de llengua catalana. Això era el 1968-69, em corregia els treballs per correspondència, llavors que jo tenia 16 o 17 anys, a Cambrils. Sempre recordaré el respecte que em va fer veure’l per primer cop, un dia a Reus, i examinar-m’hi al Centre de Lectura. Érem poquets i jo el més jove. Amigó, molt estimat pels seus conciutadans, que li havien concedit la Medalla d’Or, va presidir algunes de les entitats reusenques més importants, com el mateix Centre. Apòstol de la llengua, va treballar, especialment, en el camp de l’onomàstica i la toponímia, és a dir, els noms de les persones i dels llocs. Va salvar-nos els mots d’indrets on ja no hi viu ningú, com ara La Mussara, i deixar-nos la Introducció a la recerca en toponímia i antroponímia, modèlic en la seva especialitat. Va publicar-ne més d’una vintena i innombrables articles. Amic de Josep Iglésias, Joaquim Santasusagna i de la irreductible Teresa Miquel, el dilluns dia 12 encara va anar, als seus 86 anys, a la concentració per l’escola catalana que hi havia davant l’ajuntament de Reus. Moria quatre dies més tard.
    
2. Josep Maria Clua (Barcelona 1951-2011), més conegut amb el nom artístic d’Ia Clua. Precursor del folk català, als 16 anys havia format el trio Dos+Un, amb el seu germà Jordi i Manel Joseph, futura ànima de l’Orquestra Plateria. Acabada aquesta etapa neix Ia i Batiste, amb Jordi Batiste, procedent del grup Els tres tambors i Màquina!, tota una referència mítica per a una generació. La seva versió del poema carnerià “El gessamí i la rosa” és impagable. Discos com Un gran dia o Chichonera’s Cat van ser-nos aire fresc en l’espessor asfixiant de la negra nit. Tancada l’experiència, ell adopta la forma de Moto Clua, mentre Batiste la de Rocky Muntanyola. El recordo amb el cabell llarg i la cara neta, sense barba, amb un aspecte un xic infantil. Gràcies a Internet puc tornar a sentir “Sifons de Martorell SL”  i se’m posa la pell de gallina en sentir la seva veu aguda, singular, inconfusible i uns sons que em rejoveneixen i em fan somriure d’emoció. Se l’ha emportat un càncer el 13 de setembre.
    
3. Antoni Cayrol (Sallagosa 1920-Perpinyà 2011). Més conegut com a Jordi Pere Cerdà, nom adoptat en la clandestinitat durant la resistència els primers anys quarantes, és també com se’l reconeix a la cultura catalana, on ha obtingut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Compromès políticament ja de ben jove, passava fugitius per la frontera (jueus perseguits pel nazisme, aviadors aliats, etc) i des de llavors es vinculà a l’opció comunista. Treballà inicialment com a carnisser al negoci familiar, a la seva Cerdanya natal, fins que s’instal·là a Perpinyà, on promogué el Grup Rossellonès d'Estudis Catalans i obrí una llibreria, en el mateix indret on ara Joan Miquel Touron hi té la Llibreria Catalana. És aquí on el vaig conèixer el 1973, vaig comprar-li algun dels seus llibres i dos volums immensos que eren el text mecanografiat d’una tesi universitària sobre la seva obra. Autor d’una vintena de llibres, entre els quals els poemaris La guatlla i la barba i Tota llengua fa foc, Col·locació de personatges en un jardí tancat, en prosa, i l’obra teatral Quatre dones i el sol, representada al Romea. Home de mandíbuila prominent i cabells més aviat llargs i un xic rebels, la seva llengua, òrfena d’una tradició conscient, bevia de l’oralitat més genuïna. Va fer també de lletrista de cançons, sobretot per a Jordi Barre. D’ell són els versos que aquest cantava: “Si me’n vaig d’aquest món, creieu-me que és per força. Si me’n vaig d’aquest món, jo no sé on iré”. Se n’ha anat l’11 de setembre.
    
4. Jordi Dauder i Guardiola (Badalona 1938-Madrid 2011). Fill d’un dramaturg valencià, empresonat pels franquistes, Dauder va ser sempre un esperit indòcil i un home lliure. Amb doble llicenciatura universitària (Belles Arts a Barcelona i Història Contemporània a París), parlava sis idiomes i, com a actor, n’havia treballat en tres: català, espanyol i francès. Exiliat 15 anys a la capital francesa, hi visqué el maig del 68 i hi fundà la Lliga Comunista Revolucionària, allà i també a l’Estat espanyol. Ha intervingut en una seixantena llarga de pel·lícules, pujà sovint als escenaris representant Beckett, Sagarra, Calderón de la Barca, Shakespeare, Txèkhov, Rodoreda, tot i que la popularitat li vingué de la sèrie Nissaga de poder. Érem amics. Vam compartir temps, taula, il·lusions i confidències. El recordo a la casa que havia tingut a Cassà, fent la calçotada a cal Gitano a Rodonyà, xerrant fa ja una dècada asseguts a la plaça Mayor de Madrid (ara jo no podria permetre-m’ho), amb el cap pelat pel paper d’Azaña dinant al Senyor Parellada... Potser tenia raó el poeta quan deia que  la rivoluzione non è più che un sentimento. Ens ha deixat el 16 de setembre.