Per constatar la magnitud de la patacada que està patint el PSC res millor que la imatge que dilluns evocava Salvador Cot: la fotografia de la festa de la Rosa que el partit va celebrar ara fa just un any i que van protagonitzar el president de la Generalitat José Montilla, l’alcalde Jordi Hereu i el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. En només dotze mesos, el PSC ha passat de governar arreu a perdreu-ho pràcticament tot.

Assumir una desfeta d’aquesta magnitud requereix una capacitat d’adaptació espectacular. Per contra, el PSC apareix ara mateix encarcarat i encapçalat per un primer secretari que, tot i anunciar que plega, no deixa de marcar l’estratègia del partit amb mà ferma i un sospitós flaire de rancúnia –una actitud, per cert, ben diferent a la gestió del republicà Joan Puigcercós que ha afavorit un relleu tranquil a ERC-.

L’horitzó del pròxims mesos tampoc facilitarà el procés per superar el tràngol. El PSC haurà de fer front,  primer, a la cita a les generals, intentant evitar que la desfeta que vaticinen les enquestes sigui excessiva i procurant que no es noti massa la tibantor entre els candidats Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón. Tot seguit arribarà el Congrés del partit i el passar comptes. Comptes pendents per totes bandes. Ja s’hi han apuntat els obiolistes que, després d’esperar 17 anys amb una obstinació i paciència encomiable, han anunciat que presenten candidatura a la direcció. Però les ferides no perdonen ni el mateix aparell socialista. La federació de Barcelona, adolorida encara per la falta de suport de Nicaragua al candidat Hereu en les darreres municipals, ha presentat un text alternatiu a la ponència congressual on s'atia l’autocrítica.

Enmig d’aquest escenari, on dia rere dia es van registrant i anunciant nous moviments i nous protagonistes, apareix el lleidatà Àngel Ros. L’alcalde Ros no té cadàvers sota la catifa, de fet el que se li retreu és excés de prudència, però haurà de desplegar una extraordinària habilitat diplomàtica si pretén aconseguir una candidatura de consens en un partit amb tantes espases en alt i davant d’un congrés que serà sens dubte clau per al futur del PSC i de la política catalana.