Un any després de la trista dissolució de l’IMAC (institut Municipal d’Acció Cultural), a començaments d’estiu, el nou equip de govern de Vic sorgit de les eleccions municipals també va decidir prescindir d’ImpeVic i diluir-lo en tres regidories diferents. Curiosament, l’Ajuntament va encarregar la tasca de desmantellar l’organisme (amb bastants acomiadaments) a Xavier Mercadal (antic militant comunista i després gerent de l’ImpeVic durant 20 anys).

A banda d’organitzar la Fira d’Antiguitats, el Mercat Medieval, el MMVV o la Fira Làctium, ImpeVic impulsava (segons consta, encara, en el seu web oficial penjat a Internet) iniciatives generadores de progrés econòmic per a la ciutat i de beneficis per als seus habitants. La seva funció era fer costat a les empreses, fomentar l'ocupació, la formació i la iniciativa empresarial, Implementar programes europeus amb col•lectius de ciutadans, realitzar estudis i elaborar eines de seguiment del desenvolupament socioeconòmic de la ciutat, afavorir l'expansió de les noves tecnologies de la comunicació, estudiar i desenvolupar eines de foment del turisme i endegar campanyes de promoció per difondre els atractius culturals i l'àmplia oferta de serveis de la ciutat i el seu entorn. Què passarà ara amb aquests objectius? La retallada significa renunciar a totes aquestes bones intencions?

Quatre dies abans de l’inici del Mercat de Música Viva, vaig trucar al número de referència de l’ImpeVic (o el que queda d’aquest organisme suprimit) per sol•licitar, com cada any, una acreditació periodística. En dos dies vaig marcar el número de telèfon en una vintena d’ocasions: o la línia es tallava, o m’esperava una eternitat escoltant la musiqueta que et deriva a l’extensió telefònica desitjada; o la persona responsable estava reunida, o havia marxat un moment... Finalment, però, em van atendre molt correctament a través d’un missatge al contestador dient que ja podia passar a buscar l’acreditació.

El meu cas (les 20 trucades) no té cap importància i no vull carregar cap culpa a les persones encarregades de fer funcionar el Mercat de Música. La queixa és insignificant. Senzillament, els desajustaments palesen que s’ha de trobar la manera d’agilitzar l’organització del MMVV i adequar l’optimització de recursos a l’eficàcia en el bon funcionament de l’esdeveniment i l’estalvi de diners (un roc a la faixa per invertir allà on calgui).

Desconec els intríngulis del desmantellament de l’ImpeVic i no sé quantes persones calen per tirar endavant una fira o un mercat amb agilitat i eficàcia. En tot cas, falta personal (encara que sigui eventual) en el període d’organització i desenvolupament directe del MMVV, un esdeveniment que, enguany, sembla que ha assolit una notable afluència de públic i professionals del negoci. De tota manera, he de confessar que, a títol personal i malgrat els esforços per buscar en la programació del Mercat un concert o un estil de música que m’agradés, no en vaig saber trobar cap. Això no significa que la programació fos dolenta. Senzillament no vaig trobar allò que hagués volgut escoltar.

Una altra qüestió és -en temps de brutal recessió econòmica- si el Mercat de Música ha de passar per davant d’infraestructures culturals bàsiques com ara les escoles de música, que es troben en una delicadíssima situació econòmica, amb serioses dificultats per funcionar i retallades que comporten l’eliminació de beques, la supressió d’especialitats i l’encariment de preus per algunes àrees.

Si el pressupost del MMVV s’acosta al milió d’euros, dels quals la Generalitat en paga la meitat, potser seria convenient guardar un 10% del pressupost per injectar diners a les escoles de música de la comarca. Ja sé que és molt fàcil opinar des del desconeixement estructural, però em sembla de vital importància preservar els estudis musicals bàsics. El futur de la Cultura passa, ineluctablement, per l’ensenyament als infants.

En una època marcada per les grans retallades en sanitat, ensenyament, serveis socials i cultura, les administracions –totes- haurien de procurar no confondre l’optimització de recursos amb la pessimització de serveis. No pot ser que retallar un 10% del pressupost sanitari comporti suprimir serveis d’urgència sanitària al Ripollès (o allà on sigui); que desapareguin el 40% de llits i quiròfans; que les operacions s’eternitzin i s’esfumi la cirurgia ortopèdica de pròtesis de genoll i malucs; o que es vegi afectada la llista de cirurgia cardíaca, oncològica, de mama y de fístules arteriovenoses per a pacients de diàlisis; o que es redueixin metges de guàrdia afectarà les urgències; o que s’acomiadin treballadors necessaris pel bon funcionament dels serveis; o que les desigualtats socials s’incrementin amb les llistes d’espera i el prejudicis que això provocarà en els malalts.

En ensenyament, les retallades no haurien de comportar més atur per les places suprimides del professorat interí; hi haurien d’haver opcions per poder entrar a treballar com a mestre de l’escola pública, menys alumnes per aula i pitjor qualitat de l’ensenyament; s’hauria d’acabar amb la política de barracots i evitar que es privatitzi l’escola pública amb la cessió arbitrària de sòl públic a la concertada; o acabar amb els retards en els pagaments als centres públics que tenen problemes per pagar la llum, l’aigua o el paper higiènic. Una cosa semblant passa amb els serveis socials de primera necessitat. La llista de greuges és il•limitada. Igual que amb els serveis culturals.

No sóc economista –de fet no hi entenc un borrall- ni sé com s’han de gestionar els diners públics, en aquest cas les alternatives a l’IMAC o l’ImpeVic. Però potser convindria que, a mes d’escoltar la veu de la gent (sindicats, associacions i tot l’anomenat teixit social), els nostres polítics fessin un curset de sastreria clàssica i aprenguessin a manejar les tisores. Si s’han de confeccionar nous vestits, també s’ha de perfeccionar el sistema de patronatge i retallar sense renunciar a suprimir les mànigues, els botons o la butxaca del client.