La militància d’Esquerra Republicana va fer dissabte el segon gran pas per refundar –una altra vegada, ai!- el partit, El primer, el va fer l’executiva nacional quan va dimitir en bloc després de les darreres eleccions municipals i el seu president, Joan Puigcercós, va proposar Oriol Junqueras com a substitut. Esquerra pot ser el partit que ha acumulat més errors en els darrers anys, però, agradi o no als seus detractors, és també l’únic partit que sembla decidit a rectificar-los amb decisió. Junqueras no representa només un recanvi de persona, sinó també una manera diferent d’entendre i aplicar l’estratègia que ha de donar a l’independentisme l’encert que necessita per, almenys, reflectir l’auge que aquesta sensibilitat ha adquirit en la societat catalana.

“Se’ns ha emportat per davant la riuada”. D’aquesta manera, tan inapel·lable, va definir la candidata a l’alcaldia de Girona els resultats del partit en les darreres eleccions municipals. Tenia tota la raó. I no s’entén. Precisament quan es detecta en l’opinió pública un gir cada vegada més resolt cap a posicions independentistes, el partit que les ha representades gairebé en exclusiva durant la darrera dècada és que el que pateix una sotragada més forta. O sí que s’entén, perquè els propis errors així ho han induït. Només cal repassar una mica la batalla campal en què es va transformar el darrer congrés d’Esquerra. Joan Puigcercós, Josep-Lluís Carod-Rovira –des de fora-, Joan Carretero i Uriel Bertran van liderar les quatre faccions que van disputar-se la direcció del partit. No hi va haver cap pacte. Puigcercós va guanyar per pèls, amb una precària majoria relativa, i enmig d’una batalla campal. Els militants que van explicar els plecs i replecs de les negociacions ho feien des de la consternació i la impotència. “Som com som”, deia la divisa republicana a les eleccions al Parlament del 2006. És cert, i quina manera de ser!

No ha estat només la corrosió interna, tan feroç. Esquerra no va saber explicar al seu electorat l’opció que va prendre quan va decidir integrar-se en el segon tripartit presidit per José Montilla. A poc a poc, es va escampar la sensació d’engany. La decisió havia estat presa en el mateix moment d’abandonar el govern de Pasqual Maragall. L’equidistància era pura retòrica. Hi ha hagut, també, la gestió mediocre o nefasta al davant d’àrees de govern estratègiques. I la síndrome escalfacadires. Molts electors d’Esquerra, amb raó o sense, van arribar fa temps a la conclusió que els dirigents del partit es movien més per condicions que per conviccions. Condicions salarials. Moltes percepcions han estat massa injustes. I s’han agreujat amb el foc que feien els dissidents i els escindits des de fora del partit.

Una vegada més, doncs, cal refundar Esquerra. Oriol Junqueras pot ser la persona indicada per fer-ho. D’entrada, té a favor un suport de la militància que feia molt de temps que no tenia cap altre líder d’Esquerra. Ha guanyat igualment la primera resistència, la magra resistència de Joan Ridao, que no acceptava el candidat proposat per Junqueras. Haurà de superar-ne moltes més. Perquè a Esquerra, en aquests moments, ja es deuen estar organitzant i desorganitzant futures dissidències. La nova Esquerra –més aviat, la mateixa Esquerra- només serà viable si d’una vegada queden enrere la maneres de fer més nefastes de l’independentisme amb sigles.