En aquest país hi ha paraules prohibides. Mots que han estat esborrats, talment com si mai no haguessin figurat en cap diccionari. Un bon exemple són les dues paraules que donen nom a la pròpia nació: Països Catalans. El concepte fa referència a una realitat lingüística, cultural i nacional innegable, en la qual hi conviuen gairebé onze milions de persones. Els Països Catalans podrien ser, si els seus ciutadans lliurement ho volguessin, també una realitat política. En canvi, no existeixen a nivell oficial enlloc. Cap mitjà de comunicació els contempla en el seu llibre d’estil. Cap institució pública ni pràcticament cap partit polític en fa esment. Els Països Catalans, oficialment, no existeixen.

Que l’Estat espanyol hagi fet tots els possibles per esborrar el nom veritable de la pàtria dels catalans del vocabulari d’ús comú no ens hauria d’estranyar. El que ja resulta més preocupant és que siguin els propis catalans del Principat els qui maldin per ocultar aquesta idea. Molta tinta ha corregut sobre el blaverisme i el secessionisme lingüístic al País Valencià. Però poca cosa s’ha escrit sobre el segregacionisme nacional que, de vegades, ha estat promogut des del catalanisme principatí. Que el nacionalisme conservador vagi fent la viu viu amb aquest tema no deixa de ser normal: jugar a la puta i la ramoneta forma part del seu ADN ideològic. El que resulta més preocupant és que els Països Catalans siguin qüestionats des del propi independentisme. Un discurs que, per activa o per passiva, es desprèn sovint d'aquest sobiranisme de nova fornada que tanta quota de pantalla ha acumulat darrerament. Reivindicar un estat acceptant els límits imposats per la Constitució espanyola de 1978 suposa excloure del projecte de construcció nacional gairebé la meitat dels catalans.

Tot plegat no deixa de ser un símptoma del profund desconeixement que, des del Principat, es té de la realitat de la resta de territoris dels Països Catalans. Quants cops haurem hagut de sentir, en boca de patriotes convençuts, allò tan tòpic de “València està perduda”? Potser caldria actualitzar una mica l'argumentari. El País Valencià ha canviat molt durant els últims anys. Uns fortíssims moviments socials de base han sacsejat el sud. En trobem exemples en el món de la cultura –amb els Obrint Pas convertits en el grup més internacional en llengua catalana-, en el món de l’educació –amb Escola Valenciana agrupant milers i milers de famílies en defensa de l’educació en valencià- i fins i tot en el món de la política, amb l’eclosió de forces fins fa poc impensables com Compromís. Està naixent un nou País Valencià i, amb ell, també podria néixer una nova forma d’entendre els Països Catalans, que incorporés sensibilitats més plurals i desemboqués en un espai social, cultural i potser també polític on tots plegats ens puguem mirar de tu a tu amb velles complicitats i forces renovades. De fet, seria el més lògic, perquè la millor opció per sobreviure en un món global serà aquesta: tots junts. Països Catalans, sí o sí.  La nació és la que és, i si la volem desfigurada, senzillament no serà.