Tinc al cap la imatge d’en Pep Termes bregant contracorrent per establir la catalanitat del moviment obrer en la història de Catalunya. L’esquerra convencional volia que el catalanisme fos la revolució frustrada de la burgesia industrial catalana. És obvi que la Lliga representava interessos de classe (avui els definiríem com de classe mitjana), però la catalanitat va impregnar ERC, l’anarco-sindicalisme, tot: fins i tot els lerrouxistes que volien esborrar el país lluitaven contra una catalanitat sòlida i transversal. Aquests dies s’ha recordat que en Termes bevia catalanitat popular al celler dels seus pares, al carrer Nàpols, i jo em pregunto quin país desfilava per la fleca de Mollet on pastava el pa en Jordi Solé-Tura.

Em ve això al cap perquè aquesta setmana hi ha hagut visita pastoral d’en Rajoy i els empresaris catalans (i alguns d’espanyols) van córrer a besar-li l’anell.  Doncs he repassat la llista dels adscrits al pont aeri i he trobat a faltar indústria farmacèutica, cultural, de comunicació (també física) i noves tecnologies. Vull dir que no hi havia indústria del coneixement, per dir-ho cursi. Hi havia la indústria pesant i la financera i la de serveis. La de tota la vida.

Per entendre’s: són els empresaris que encara viuen dins el paradigma del mercat espanyol, sense voler capir que això té unes contrapartides en infraestructures de pena, planificació encara pitjor i el llast d’una economia improductiva que financem a través del dèficit fiscal. Això, i el fet que en aquesta lògica, Catalunya sempre és suburbi i perifèria. Aquests empresaris, però, creuen més en Espanya que en la catalanitat.

Però hi ha altres empresaris, més joves, més addictes al risc, més presents al món, més innovadors, que ja no piquen en aquest ham. Ni tan sols per ganes de quedar bé. Aquests són els que faran la “revolució burgesa” que no van poder fer aquells que, ara fa cent anys, somiaven a canviar Espanya.