Avui, 17 de setembre, Esquerra Republicana de Catalunya torna a protagonitzar un acte de democràcia absolutament avantguardista en l’àmbit dels partits polítics catalans. Tots els militants de l’històric partit republicà català estan convocats a elegir les persones que hauran d’assumir les responsabilitats de la presidència, la secretaria general i el lideratge de la candidatura d’ERC a les eleccions espanyoles del 20-N.

Ja és un què que es facin unes primàries per elegir el cap de cartell del partit per les eleccions, pocs partits s’atreveixen a donar la veu als seus militants, que el cap i a la fi, són qui donen sentit als partits. Òbviament, dins a ERC hi ha qui no veu clar això de les primàries, tenen dubtes sobre la seva projecció en l’estabilitat interna i pública del partit, però com a demòcrates i republicans estan errats, crec jo.

A més, ERC és un partit que elegeix la seva presidència i la secretaria general per sufragi universal, no a través d’un congrés on mai hi assisteix tota la militància, sinó a través d’urnes instal·lades arreu del territori, per tal de facilitar la màxima participació possible. Aquest sistema ja va ser present en l’elecció de Joan Puigcercós i de Joan Ridao com a president i secretari general respectivament.

Aquesta praxi política, obertament democràtica, d’elecció directa dels líders del partit i dels candidats suposa un aprofundiment en la democràcia no sols en el partit, sinó també en el país. Políticament, els partits també construeixen el país en valors, no sols pel que diuen o pel que proposen, el seu funcionament també condiciona la qualitat democràtica de la societat.

Jo sóc dels que crec que Catalunya és un país acomplexat pel faccionalisme, per les capelletes socials, culturals i polítiques, que sols perviuen gràcies a una manca de transparència i de por a compartir i a contrastar punts de vista. En bona part, els partits, ERC inclòs, també tenen un problema de faccionalisme i del conseqüent seguidisme primari i, sovint, interessat.

És amb actes democràticament desacomplexats com el del Superdissabte d’ERC, del d’avui, que la transparència i l’obertura, per la manca de por a la confrontació civilitzada, còmplice democràtica no fa res més que fer front al faccionalisme endèmic dels catalans.