L'estigma de Sant Joan de Vilatorrada s'ha expiat amb un cop d'efecte. Com que m'agrada dir les coses pel seu nom, afirmaré que fins ara Sant Joan era una mena de poble espanyol, on això de l'independentisme era com el vi: "Les Tres Erres": residual, resistent i raquític. L'hegemonia del PSC, més assimilat al PSOE que al venerat Josep Pallach, i una ICV més propera a Izquierda Unida que no pas a una esquerra que entén el conflicte latent amb Espanya, ofuscava un panorama flegmàtic per a la causa nacional.

Alguna cosa ha canviat al país i la Diada a Sant Joan n'és l'exemple. La penjada de l'estelada a la façana de l'Ajuntament, pagada i instal·lada pels mateixos regidors, - no fos cas que algú toqués el voraviu-, va despertar la reacció irada d'un PSC en hores baixes que en temps de conflicte veu inútil el seu catalanisme de pà sucat amb oli, un catalanisme bonista que imagina o somnia que Espanya no vol el conflicte.  I ICV, hàbil, es va queixar per les formes, de ben segur que amb raó, però el conflicte és massa evident, massa fort, massa punyent i agressiu per discutir-ho. Al capdavall, Espanya és l'enemic i les formes mai no han estat la seva targeta de visita.

Sí senyors, tenim conflicte. No és casualitat que el front nacionalista instal·lat al consistori i articulat per CiU i ERC imposin de tant de tant el que fa 24 anys que callen. De fet, s'han vist més estelades que mai als balcons i sí, potser serà una manera trapella de viure un conflicte, però no en queda cap altra. Sant Joan s'ha reivindicat, i què? Potser no ho fan cada dia els espanyols?