Un any més, la celebració de l'11 de Setembre ha esdevingut una enramada diversa i confusa. Al matí, al parc de la Ciutadella de Barcelona, un acte oficial a mig camí entre l’espectacle, el record encadenat a aniversaris de tota mena i la reivindicació continguda. A la tarda, una manifestació independentista que la ironia podria equiparar a la “serp multicolor” d’una cursa ciclista: centenars d’entitats, formacions, partits, faccions i espontanis compartint i disputant-se l’espai des de la plaça Urquinaona fins a l'Arc de Triomf. I una tendència cada vegada més clara a la territorialitat que fa que cada ciutat i poble de Catalunya celebri la Diada a casa sense que els calgui pujar o baixar a la capital a participar dels diferents actes que hi tenen lloc. En tot cas, les consignes cada vegada són més radicals i això no limita l’assistència als centenars de convocatòries.

Tot i que l’actual president de la Generalitat va proclamar quan encara era candidat que la reivindicació que més podria unir els catalans i que més unanimitats podria aplegar arreu del territori era l’exigència d’un pacte fiscal just, ahir l’espoli va deixar pas a la llengua. D’una manera unànime. El català hi va ser en la magnífica intervenció de l’escriptor Màrius Serra al parc de la Ciutadella, mentre Alícia Sánchez Camacho tensava la cara com si li estiguessin arrencant els quatre queixals del seny alhora; va ocupar l’espai d’honor en totes les intervencions que es van fer a pobles i ciutats la nit del dia 10, i també va ser reivindicat per tots els assistents a la manifestació de la tarda amb pancartes i consignes.

Tot això fa pensar de nou que els catalans es defensen millor que ataquen. Tot això demostra que potser tenen raó els que retrauen al catalanisme que sigui més barricada que rampa de llançament. Tres famílies, dos partits minoritaris i un poder judicial que fa honor al seu primer nom i a la llengua en què perpetra la gran majoria de les seves actuacions han alterat aquest país. Per això mateix la principal convocatòria d’aquesta Diada es farà avui. A totes les places dels ajuntaments i a les set de la tarda milers de catalans festejaran el fet que el curs hagi començat igual que sempre: amb precarietat, entre la resignació i la protesta d’uns professors desbordats per un model amb les costures sempre a punt de rebentar i amb una llengua vehicular que és la pròpia del país. Els membres de Som Escola llegiran avui el mateix manifest un miler de vegades. El manifest que exigeix que una minoria no alteri el marc de convivència escolar que ha aprovat la gran majoria.