Després d’escoltar i llegir el discurs de Josep Guardiola en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya i d’escoltar i llegir bona part dels comentaris que se n’han fet després, en les xarxes anomenades socials, bàsicament, torno a veure clar que l’enveja és un dels sentiments que els catalans tenim més ben esmolats. Que jo sàpiga, Guardiola ni ha demanat ni s’ha presentat a cap concurs per obtenir la medalla del Parlament, la hi van concedir i ell, naturalment, l’ha acceptada i ha fet un discurs d'agraïment. Però es veu que això de llevar-se d’hora i de posar-se a pencar, que si ho fem serem imparables com a país, ha fet molta gràcia. I això sí que ho tenim, de conyeta en sabem fer molta i fotre’ns del mort i de qui el vetlla ho fem de primera.

Jo trobo que la medalla a Guardiola està molt ben donada. Probablement, per la salut social i política i nacional de Catalunya, fóra bo que un futbolista no despertés tant d’enrenou, ni en un sentit positiu ni en cap d’altre. Tanmateix, les coses són com són i vénen de lluny. A «La Rambla» de Josep Suñol ja deien als anys trenta que si els joves d’aquest país s’entesten a anar als camps de futbol no en traurem res de predicar a les biblioteques. Doncs això, ens agradi o no, ho trobem més bé o més malament, els futbolistes s’han convertit en models per als nostres fills –i per alguns pares i alguns avis i tot!-, com en d’altres èpoques ho han estat d’altres col·lectius, i més val saber-ho i mirar de treure’n tot el positiu que tenen. Que l’esport, els valors que li són inherents, ens poden ajudar a ser una mica millors cada dia, individualment i col·lectiva.

I, en aquest sentit, Guardiola és un exemple i no fem malament quan l’enaltim. En la justa mesura, és clar, però una cosa és esmenar la desproporció i una altra esmenar la totalitat. Sobretot perquè el comportament de Guardiola, que jo estenc a tota la plantilla del FC Barcelona, la manera com viuen la seva professió i el compromís, la disciplina, l’esforç i el rigor, el joc net que destil·len, no són gens habituals ni en el futbol ni en moltes disciplines esportives en el nivell professional. No cal pensar només en el Reial Madrid i el seu entrenador actual. Aquesta setmana, el tennista mallorquí Rafael Nadal, ha deixat anar una frase que és aigua ben clara: “Només penseu en els diners”, referint-se als organitzadors del US Open perquè els havien fet jugar en unes condicions en què el més fàcil era que es trenquessin coll i barres.

Guardiola i tots els seus futbolistes guanyen els euros a cabassos. Però tampoc no en tenen cap culpa. Guanyen els diners que generen. La Medalla d’Honor a Guardiola i el seu discurs han provocat una allau de comentaris fotetes, i els que vindran encara. Estic segur que l’empat a 2 del Barça al camp de la Reial Societat, combinat amb la victòria del Reial Madrid (4 a 2) contra el Getafe al Bernabéu, farà que els llicenciats de la conyeta facin els seus acudits més bons. Perquè amb la mateixa intensitat que envegem els qui triomfen, ens fotem de les seves trompades.