“Quines possibilitats tinc que vulguis sortir amb mi? Una de cinc? Una de deu?”, diu el jove enamorat i poc espaviladet a la noia objecte del seu desig. “Més o menys, una entre cent milions?” Contesta ella, reblant la sentència amb un gest evident de commiseració. “A ahà”, diu ell, “O sigui que tinc una oportunitat!”. Aquest gag, que és part d'una comèdia cinematogràfica sense més història, il·lustra i fins i tot sembla condensar, l'essència de la filosofia i el mètode de treball d'alguns líders de comunicació de masses.

Per a alguns dels periodistes que lluiten per magnetitzar les audiències i frisen per a generar tots els titulars “importants” que es fan i es desfan en aquest país de les nostres penes, les preguntes no tenen cap importància. El que realment importa és aconseguir que l'entrevistat digui alguna cosa que, treta de context si cal, faci un titular que resulti ben bonic, cridaner i (sobretot) doni la raó al periodista que, en aquesta dinàmica galdosa, passa a ser una mena d'starlet amb opinió pròpia i una tesi que pretén demostrar en honor de la glòria pròpia.

Manel Fuentes (sí, Manel, aquesta vegada sí que parlo de tu) va fer una espectacular exhibició de la tècnica que ha acumulat en els anys de carrera (bàsicament com a humorista) oferint el bo i el millor del seu repertori d'ocurrències en una entrevista telefònica amb el catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, Vicenç Navarro. Davant la simplesa exasperant de les preguntes del periodista, el catedràtic va acabar demanant-li que, si us plau, li fes alguna pregunta interessant i Fuentes, sense pensar-s'ho li va contestar que les preguntes no són interessants, que el que les fa interessants són les respostes. Enhorabona Manel. Les facultats són plenes de gent que passen cinc anys de la seva vida intentant aprendre a fer preguntes interessants i que, ara, gràcies a la teva revelació, ja poden penjar els estudis i dedicar-se a perfeccionar les seves habilitats imitant Johan Cruyff, si volen triomfar.

I a vostè, catedràtic, gràcies. Gràcies per haver-se atrevit a posar el dit a la nafra, a dir en veu alta que “el rei va nu”. Gràcies, no pas per res personal, sinó perquè Catalunya Ràdio és una ràdio pública i, com a servei públic, hauria de mostrar, com a mínim, una mica de respecte per la intel·ligència dels seus oients.