Actualitzat el 09/09/2011 a les 00:01h
L'embolic de l'euro
Deixem a banda l’encís que ha tingut i té per molts no necessitar fer càlculs per canvi de moneda en desplaçar-se per la zona de l’euro, és un fet que s'entén ja que comoditat psíquica és un dels motors del comportament humà. El trànsit turístic per la zona queda simplificat i no cal anar canviant de moneda. El benefici psicològic no es posa en qüestió. Menys encara la comoditat pels moviments econòmics empresarials, ja que s'elimina a més el risc de canvi entre la data d'operació i la de cobrament. Amb tot, són avantatges de segon ordre enfront de les intrínsecament econòmiques, que són les que ens estan portant de corcoll.
Ara aflora el problema profund d'uns estats nacionals atrapats en no disposar del mecanisme del tipus de canvi en correspondència a les fronteres polítiques per ajustar les diferents estructures econòmiques a les seves necessitats enfront una crisi que no es manifesta igual arreu. A la zona euro almenys hi han tres grups, per no dir tants com estats en formen part. En un extrem hi ha Àustria amb la taxa d’atur més baixa (3,7%) i a l’altre Espanya amb un 21,2%. França és al mig amb 9,9%, però amb 17 estats per sota i 9 per sobre, o sigui que cau del cantó alt. Respecte a la producció anual, hi ha taxes negatives com Grècia i Portugal, al seu costat Romania i ben prop Espanya i Regne Unit, i amb creixements elevats Estònia (8,4%), Lituània (6,2%), Letònia (5,7%) i Suècia (5,3%) i molt considerables els de Polònia i Àustria (4,5% i 4,1%, respectivament), i es fia tot a Alemanya pel seu volum, tot i que presenta un creixement més modest, del 2,8%.
I mentrestant s'obre pas el dubte i, l'avaluació del què passaria si Grècia, Portugal, Espanya o Itàlia sortissin individualment de l’euro, exercici “d'ecomina ficcó” que ha publicat un banc de negocis internacional a petició d'alguns dels seus clients. I és que l’embolic de l’euro esdevé cada dia més complicat i pot ser no hi ha altra camí que desfer-lo. Una situació que satisfà uns Estats Units que podrien quedar més tranquils amb el seu dòlar com a moneda de reserva i finançar el seu dèficit com fins ara.