Rellegir els clàssics sempre és recomanable. I aquests dies, es bo repassar Joan Solà, per refrescar algunes idees sobre el català. La primera de totes, que la nostra obsessió per negar el conflicte lingüístic a Catalunya no fa altra cosa que emmascarar el procés continuat de substitució lingüística que arracona el català i encimbella l’espanyol. Una altra cosa és que no hi hagi conflicte social, és a dir, que en general no ens peguem per qüestions de llengua. Ja seria estrany, mesells com som! Però que no calem foc a la sala de cinema que on només fan Los Pitufos i no Els Barrufets, no vol dir que quan hi porto els néts no m’estiguin exercint una violència de la que no em puc defensar i que m’obliga a empassar-me la meva dignitat nacional. Els cinemes són expressió directa d’aquesta situació de conflicte colonial de la que ens agradaria desfer-nos. Per tant, ja n’hi ha prou de negar el conflicte lingüístic. I, en aquest sentit, si bé és cert que la immersió reuneix tots els requisits pedagògics com a mètode, la seva raó de ser de fons és política: fa –o hauria de fer- de barrera, modesta i parcial, al procés de substitució lingüística. I tant de bo el freni prou per tal de ser a temps, quan arribi la independència, a haver conservat una massa crítica de coneixedors del català per, efectivament, acabar –llavors sí- amb el conflicte lingüístic que tenim, i poder ser com Holanda, Suècia o Finlàndia, països ens els quals l’anglès, la segona llengua és, efectivament, la segona llengua. A mi no en fa res que tots els catalans tinguin, si volen, l’espanyol de segona llengua, i que la sàpiguen a la perfecció. I de tercera, l’anglès, i tant. Però la llengua pròpia i comuna, ha de ser el català.

La segona qüestió que cal esmentar, també la va escriure literalment Joan Solà: “Qui intenta destruir la llengua d’un poble, és un enemic d’aquest poble”. En aquest sentit, cal dir les coses pel seu nom, per incòmodes que siguin políticament parlant. Certament, tots els països, tots els pobles, tenen els seus enemics. I tenen dret a existir, i forma part de la diversitat política i ideològica que garanteix un sistema democràtic. Parlem, és clar, d’enemics que utilitzen els instruments democràtics de la llibertat d’expressió, de pensament i d’associació política. Per tant, no es tracta de fer cap crida a prohibir res ni ningú. Però tampoc no s’hi val a mirar cap a l’altra banda respecte els qui posen veritablement en perill la supervivència d’una nació.

Joan Solà, al Parlament de Catalunya, el juliol de 2009, hi deia, en acabar el seu parlament: “Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre”. I afegia: “Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra”. Fem cas dels clàssics.