Jo vaig votar “no” a la constitució espanyola. Era el 6 de desembre de 1978 i, llavors, jo tenia 26 anys. Tal i com ha anat tot, no me’n penedeixo gens i no me n’he penedit mai. Fins i tot en el cas que s’hagués tractat d’un text magnífic des del punt de vista democràtic i de respecte a la diversitat nacional, que no era en absolut el cas, hauria estat positiu per Catalunya que s’hi hagués produït un resultat que fos un avís, un advertiment, una alarma. Lamentablement, no va ser així, a diferència del País Basc. El poder econòmic es mobilitzà pel “sí” i tots els partits catalans hi van donar suport, amb l’excepció digníssima d’ERC, així com la constel·lació de sigles de l’independentisme insurreccional i l’esquerra alternativa, per dir-ho d’alguna manera. Vaig participar en actes demanant el “no”, vaig enganxar cartells, vaig signar un manifest, molt plural pels signants, alertant de les limitacions de l’article que prohibia la federació de comunitats autònomes, pensat exclusivament per a impedir la confluència institucional dels Països Catalans, i encara un de més diguem-ne “radical” demanant-hi el vot en contra, mentre anava venent el llibre La constitució. Les raons del no, fet des de sectors de l’esquerra independentista. Han passat ja 33 anys i he de confessar que tornaria a fer el mateix.

Al llarg de més de tres dècades, tot el nostre desenvolupament democràtic, econòmic, cultural, científic i polític ha estat lligat a la constitució espanyola. Cada cop que hem volgut augmentar el ritme de la marxa, agafar una drecera o, simplement, canviar de ruta, l’Estat espanyol, a través dels seus múltiples organismes, tribunals i altres instruments de dissuasió i coacció, ho ha impedit, emparant-se en la legalitat emanada d’una constitució que, mai no s’han estat de refregar-nos-ho per la cara, havia tingut el suport democràtic de Catalunya a les urnes. El que ells anomenen la carta magna ha estat, de fet, la coartada legal que ha barrat el pas a qualsevol aspiració de millora democràtica, social o nacional, durant més de tres dècades.

La constitució apareixia com la Torà jueva, la Bíblia cristiana o l’Alcorà musulmà, absolutament intocable i l’Estat espanyol una nova religió de llibre únic. Ingènuament, molta gent va creure que, ben mirat, potser sí que era sensat de no modificar la constitució, no fos cas que prenguéssim mal, oblidant els cops que la veïna França, sense anar més lluny, l’ha anada modificant amb el pas dels anys. Moure’n una sola coma era, pel cap baix, una missió impossible, fins que, de cop i volta, la mare de totes les lleis, com també l’ha anomenada més d’un humorista, començava a ser modificada, ara per necessitats europees, ara per conveniències de la família reial espanyola, ara per la crisi econòmica. Tot valia i tot val, llevat de les nostres necessitats i conveniències.

Mai no hi haurà al parlament espanyol una majoria catalana, impossible per una simple qüestió demogràfica. Mai, doncs, no canviarà la constitució en una línia satisfactòria a les nostres ambicions col·lectives. Què cal fer, doncs? Convèncer-nos que l’Estat és d’ells, no nostre, i que, per tant, en fan el que volen, que per això en són els propietaris. Articular, a les Corts espanyoles, si més no al Senat, formes de representació nacional unitària i obrar en conseqüència. Treballar, sense sectarismes ni mirada curta, amb intel·ligència, diplomàcia i habilitat, per construir un estat que sigui nostre.  Altrament, a cada passa nova que vulguem fer, apareixerà el guardià de l’immobilisme i la uniformitat: la constitució espanyola.