No cal donar-li tantes voltes. No cal esgrimir els resultats acadèmics pel que fa el nivell de coneixement del castellà entre els nens catalans. Tampoc cal argumentar la situació de risc que pateix el català. Ni l’exemplar feina d’integració que ha fet possible la immersió lingüística. Res de tot això interessa als responsables de la interlocutòria del TSJC ni a aquells sectors polítics que aplaudeixen compulsivament dins i fora de Catalunya l’envestida que acabar de patir la política d’immersió del català.

El pronunciament del TSJC és una càrrega de profunditat contra un dels fonaments de l’autogovern català. Cap novetat. Ja es veia a venir des que el TC va engaltar a l’Estatut aprovat pel Parlament una retallada vergonyosa. De fet, es veia a venir de molt abans. Ja fa massa que es remou inquieta a l’Estat espanyol una inèrcia “recentralitzadora” que va més enllà de fronteres entre partits. I, ves per on, casualitat de les casualitats, la interlocutòria sobre la immersió ha coincidit en el temps amb la decisió de PSOE i PP de reformar la Constitució a corre-cuita i trencant el famós consens del 78 per aigualir l’autogovern.

El Govern –i sembla que també el Parlament- ha respost a la interlocutòria amb contundència. L’executiu garanteix que protegirà la immersió peti qui peti. De fet, no es pot permetre que sigui d’una altra manera. Com tampoc s’ho poden permetre el conjunt dels partits catalans. Ara de nou, però, la pregunta és si la Catalunya política sabrà estar a l’alçada o si un altre cop la baralla de pati de veïns –que ja s’ha començat a escoltar- impedirà una resposta unitària i digna. Convé no oblidar que s’acosten unes eleccions generals que podrien reblar encara una mica més el clau d’aquest encotillament “recentralitzador”. No hi ha dubte que aquest curs comença molt fort. Veurem com acaba.