Els diaris anglesos encara van plens d'articles diversos sobre les causes dels avalots que van esvalotar tot el país fa unes setmanes: se n'ha culpat la pobresa, el consumisme, la delinqüència, la manca d'oportunitats per a joves, el racisme... En un article recent a The Guardian, el periodista ben prestigiós Gary Younge (d'origen afrocaribeny) va decidir concentrar-se en aquest factor racista (sense descartar els altres: tots, segons ell, hi van contribuir el seu gra de sorra). Younge hi explica que, quan estudiava a París, havia après a reconèixer un cert tipus de somriure burleta a les cares de certs ciutadans blancs; ho havia vist a les dels policies que l'havien estomacat sense cap motiu al metro o que l'aturaven i escorcollaven, sense donar cap explicació, gairebé cada dia; i a les cares dels propietaris de pisos disponibles que es convertien en ocupats tan bon punt Younge es presentava a la porta.

Doncs bé, un dia, al Boulevard Saint Michel, Younge va veure el mateix somriure burleta, aquest cop als llavis d'un senyor que seia un en restaurant car; no es mofava de Younge, però, sinó d'un jove negre que hi havia a la vora. El jove va anar cap a la finestra a través de la qual l'home es fotia d'ell i la va trencar en mil bocins amb un cop de peu hàbil. Diu Younge: “em va semblar una reacció adequada, ateses les circumstàncies”. No creu pas que aquesta acció fos moralment defensable, sinó, senzillament, que la pressió constant, quotidiana, sota la qual molta gent de pell fosca viu a Europa la pot portar a fer coses que a la gent blanca –que desconeixen aquesta pressió- els sembla incomprensible.

Fa 60 anys, l'escriptor (blanc) John Howard Griffin es va ennegrir la pell i va viure com un afroamericà durant sis setmanes: una experiència que va explicar al llibre antiracista per excel·lència: Black Like Me. No estaria de més, potser, que algú a Catalunya es disfressés de marroquí o africà i que descrigui com és viure sis setmanes a Salt. O Badalona. O...