Els dos arguments bàsics que argüeix el Govern per defensar la immersió lingüística en el sistema d’ensenyament català són, per aquest ordre, que es tracta d’un “model d’èxit” i que, a més, resulta del tot “constitucional”. D’“èxit” perquè ha suscitat molt poques protestes –cada any els pares que demanen l’escolarització en castellà dels seus fills es poden comptar amb els dits d’una mà– i “constitucional” perquè ha estat el mateix Tribunal Constitucional el qui l’ha avalat amb algunes sentències. Se suposa que aquests dos arguments haurien de servir per calmar les pretensions d’aquells que mai no en tenen prou. És a dir, d’aquells que, en el fons, el que volen és senzillament la supremacia del castellà, la substitució lingüística del català, tot i que amaguin la intenció amb crides al bilingüisme i a l’equitat. Si fossin sincerament bilingües, es passarien el sant dia presentant demandes, protestes i recursos davant una administració de justícia on el català és una mera anècdota. Difícilment, doncs, aquests senyors de pretensions tan tramposes es quedaran satisfets amb l’”èxit” i la “constitucionalitat”.

Aquests arguments, a més, demostren la feblesa dels qui els brandeix. Si el català ha de ser la llengua pròpia i vehicular de l’ensenyament a Catalunya, no pot ser-ho apel·lant a èxits escolars o a constitucionalismes legitimadors. El model educatiu espanyol que es fa exclusivament en castellà se situa en resultats a la cua d’Europa i no per això els seus responsables qüestionen la llengua que l’articula. Si el català ha de ser la llengua pròpia i vehicular de l’ensenyament a Catalunya, ha de ser-ho, senzillament, perquè és la llengua pròpia de Catalunya i perquè hauria de ser vehicular en tots els àmbits almenys públics. Fer aquesta afirmació pot no agradar segons on i pot comportar les acusacions habituals, però és l’única que respon a una posició política sòlida i a una actitud nacional digna. Perquè el model educatiu a Catalunya podria no ser “un èxit” –de fet, no ho és- i podria no ser “constitucional” –tal com es veu que pretenen tant els seus detractors com el Tribunal Suprem i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya-. I malgrat això, seria el model que desitja i avala la gran majoria de la societat catalana, representada per uns partits polítics que l’han fet seu.

El català ha de ser l'idioma vehicular en l’ensenyament perquè és lògic, lícit i just que ho sigui. Igual que el castellà és l’idioma vehicular de l’ensenyament a Múrcia o a Castella-Lleó. Perquè així ho senten i ho volen la immensa majoria dels catalans. I perquè és l’única garantia seriosa i solvent que hi ha ara mateix perquè no sigui desplaçat del tot pel castellà a tot arreu. Si el govern de Catalunya ha de defensar un model inconstitucional, que ho faci. I si aquest model no dóna els èxits que assegura el del Regne Unit o el de Dinamarca, que el revisi, sense tocar la llengua sobre la qual s’estructura.