El problema és que la lògica de l’Estat i la lògica de la nació són, a Espanya, oposades: és el xoc de trens al qual al·ludeix Duran. No és la primera vegada que passa. Després del 23-F, el senyor Rei va reunir tots els partits per mirar de trobar fórmules que consolidessin la democràcia. Perdó, tots els partits? Tots, menys els “nacionalistes”. I van trobar la LOAPA que, en estat embrionari, era a la Constitució. Perquè la Constitució és un catàleg de mesures preventives contra tot allò que el 1978 feia por, des del comunisme fins a les autonomies.

Avui, quan calia un gest d’acatament a la senyora Merkel –que és qui treu les endeutades castanyes del foc dels especuladors-, els nacionalistes tornen a fer nosa. Ens vindran amb esmenes i reclamacions, devien dir-se PSOE i PP, ja saps com són. I, en efecte, Duran Lleida va posar sobre la taula la limitació de l’espoli fiscal i Ridao, el dret a l’autodeterminació. I el referèndum, és clar, perquè últimament tothom parla d’escoltar i coses així, fins i tot la Chacón. Per cert, finíssim, en Duran: sabedor que al president Zapatero ja no se li pot treure ni una escata de peix, ni munyint-lo, va jugar fort i va fer la imatge més poderosa del debat. No votar, no participar, pam-i-pipa.

Aquesta imatge va ser un míssil. Ridao, per contra, va argumentar massa: el dèficit és indefensable, fins i tot apel·lant al benestar, perquè avui estem com estem per culpa del deute i ningú diu que els mercats s’encalmin en el futur pròxim. M’agrada que els partits catalans competeixin a veure qui la fa millor. Perdó un altre cop: partits catalans? Algú sap on para el PSC? A la panxa del bou, que ni neva ni plou?

L’atzar, que de vegades és propici a les revoltes, ha fet coincidir aquest sainet parademocràtic amb la confirmació de la sentència del Constitucional (que ve de Constitució) que dinamita la immersió lingüística. Dos i dos fan quatre. Doncs a continuar amb la feina!