"El nostre jovent està malalt!", lamentava l’Assumpta mentre comprovava com les noies que havia acollit, rosses, guapes, imponents, vivien felices en el seu pelegrinatge per a les JMJ (Jornada Mundial de la Joventut). Malalts, perquè ho tenen tot i els falta el més important: la felicitat. Enfadats, amargats, avorrits, sumits en el consumisme o en els vicis més infectes, preocupants.

Sí, sí, em direu que no tot el jovent és així i que hi ha gent molt maca. Només faltaria, però aquests dies de JMJ a la plana de Vic ens ha deixat un record impagable, davant del que només podem dir “vine i ho veuràs”. Impossible de descriure i per això tan sols en puc retratar algunes anècdotes que escenifiquin una part del tot de la fotografia. Cada paràgraf, aviso, una anècdota.

La Maria i en Pere han tingut sis noies a casa seva. Primer els feia mandra però després els faltava temps per organitzar el poc temps que l’organització ens deixava per estar junts i programar alguns dinars i sopars.

“Veure’ls a la missa del diumenge, un centenar que eren a la parròquia aquell dia, amb aquella actitud de pregària, de pietat, de fe, de respecte, em va fer venir ganes de plorar. Per què els meus fills i encara més els meus néts han abandonat l’Església?”, se’n lamentava l’Elvira. Els cants, l’espiritualitat, el comportament pacífic, serè i feliç, tal i com demostraven, ens feia morir d’una enveja sana, perquè veiem que els nostres joves no van per aquest camí, tot i que nosaltres els ho hem ensenyat.

Travessar la ciutat de Vic, envoltat d’un miler de francesos dels bisbat de Versalles i Yvelines, potser més, va ser impactant. Des de Can Baumann fins a la Catedral, passant per la plaça de la Divina Pastora, les Josefines, el Portalet, el Temple Romà, el Museu Episcopal. Primer les cançons volien ser, des de la megafonia, cants de pietat i de pregària, però de seguida es varen imposar els cants de gresca, de ball, interactius i els carrerons de la ciutat antiga retronaven amb les veus pacífiques però imponents dels joves, que celebraven estar junts, compartir la mateixa fe i la mateixa esperança, de tenir un mateix marc de referència conjunt. I ser feliços, que és el més important.

El Papa ja ha baixat de l’avió i ha posat al davant de tot els joves que ja estan espatllats: els consumidors de drogues i autodestructius de qualsevol mena. Encara hi ha temps per refer el camí, encara que calgui pagar el peatge de les rutes preses contra la pròpia llibertat. Perquè més important i profunda que la crisi econòmica és la crisi moral, mare de totes les crisis.

L’ofici a la Catedral no va ser menys sorprenent. Jo mai no havia vist una celebració a Vic com aquella. Mig recinte amb gent asseguda a terra i, al davant, els que menys es podien valer per ells mateixos. L’organització de la Delegació de joves va involucrar tots els organismes eclesials amb els que es podia comptar de debò: primer les famílies, després les parròquies, Càritas, Mans Unides, Hospitalitat de Lurdes, Catequesi... ens retrobàvem els que crèiem que no tan sols un altre món era possible sinó que calia posar-se a l’obra per fer-lo realment possible.

Fins i tot, quan encara no una desena de joves entren en un jardí d’una casa en obres, ho fan per anar a jugar amb l’aigua, en un vespre d’estiu. S’adonen que han fet una canallada i es troben penedits com els més infants dels infants. Benaurada infantesa espiritual! Per això, quan els propietaris varen veure que, malgrat l’escàndol sorollós muntat en una tranquil•la nit d’estiu, es trobaven davant una colla de nanos de 20 anys, que se’ls presentaven compungits demanant perdó per tot el daltabaix, es varen quedar sense paraules: com pot ser que uns nois, alts i ben plantats, es comportessin tan pacíficament i innocent? No és gaire visible aquí per casa nostra.

“A mi em van demanar quants fills tenia i si estaven casats per l’Església. Quan els vaig dir que sí i que també tenia els néts batejats, em van felicitar i em van fer un petó. Plorava!”, deia la Mercè, que ha tingut sis nois a casa durant tots aquests dies, participant així en la trobada amb el Sant Pare, successor de Pere.

“El diumenge vaig fer la bugada de les noies, mentre elles eren a Montserrat. Vaig veure que una tenia un vestit amb una agulla imperdible que sostenia un esparrac. L’hi vaig cosir. Pel vespre, la noia em va dir que aquell estrip feia dos anys que s’esperava i que la seva mare no trobava el moment. “ Des d’avui ets la meva mare de Sant Hipòlit”, digué la Clothilde a la Irene, que n’havia tingut sis a casa seva.

L’Èric, un dels responsables, m’agraïa tot l’acolliment rebut. Ha estat impressionant, la gent s’ha bolcat, han estat infinitament amables i de segur que en guardarem sempre un bon record.

“Oi tant”, li responia, mentre baixàvem del Morral de Sant Hipòlit, on havíem pujat pel camí nou per contemplar el poble i de retruc Osona. Allí m’havien demanat una pregària. Vàrem improvisar unes completes molt sentides i els vaig demanar que preguessin per nosaltres, per les nostres parròquies i per les nostres famílies, perquè també havien pogut comprovar com sí, s’havien trobat amb els pares i avis que els havien acollit a casa, amb dispendi d’energia i de simpatia. Però, en canvi, amb prou feines, s’havien trobat amb el jovent del poble, que no en volia saber res. Sorprenent, no? D’aquí les llàgrimes de moltes àvies aquest cap de setmana.

Com aquella família, que no falta mai a la missa del diumenge i veu com els seus fills no han demanat ni tan sols el baptisme dels que són els seus néts. Què hem fet malament, què és el que falla?

Però l’Èric em responia: “Va haver de passar més d’una generació en blanc, a França, en formació religiosa, en catequesi, en vida eclesial, perquè el jovent, fart de tot i de viure en el buit més horrorós, es demanés quin era el sentit de la vida. Les JMJ a París’97, en una de les ciutats més fredes d’Europa, va revifar la fe en el cor d’aquells que cercaven respostes i ara som aquí”.

És cert que som d’una comarca, Osona, amb baixa pràctica eclesial, amb lemes que corren en somort i que van desgastant la joventut i la societat, però que no porten enlloc. Cal desactivar-les. A mode de conclusió se me n’acuden algunes:

1.    A l’Església només hi ha gent gran, diuen uns. Però cal contestar, però si hi hagués tota la gent gran encara seria una altra cosa. També els avis han deixat la pràctica religiosa i eclesial. Quin testimoni han de donar.

2.    Que els fills decideixin quan siguin grans si volen ser batejats. Però cal contestar, que si no se’ls ensenya a créixer en la fe, tampoc no podran triar allò que no coneixen. Se’ls dóna a triar entre el res i el no-res. Què vols que en surti?

3.    Crèiem que havent resolt els problemes materials ja estava tot solucionat. Però no ha estat així. L’ideal marxista que acaba dient que l’alliberament es produeix pel desenvolupament i que la religió és el consol d’aquells que no poden encara assolir el benestar, s’ha revelat totalment insuficient, amb el crash del comunisme soviètic, amb la crisi capitalista actual.

4.    La religió és un comportament particular, privat, propi i d’opció personal, sense veritable àmbit públic. Però no és així. Les dimensions més importants de les persones tenen una repercussió pública: el futbol, l’esport en general, la música, l’educació, les sardanes... també la fe, l’església i la religió.

5.    Catalunya serà cristiana o no serà. Perquè si no és cristiana, què serà? Musulmana, atea, nihilista? Per cap d’aquests camins no es construeix Catalunya. Em sembla que els catalans ja n’estem farts d’experiments que no porten enlloc. Trobem finalment la nostra fe i desenvolupem-la. Això ens farà persones més felices, plenes i capaces de fer avançar el país pel camí de la veritat, de la justícia i de la veritable riquesa humana de les persones.

6.    De què li serveix a un home guanyar tot el món si es perd a ell mateix? Diu Jesús. I és que si els nostres joves estan malalts de tristesa, d’amargor, d’enveja, és perquè no hi saben què hi fan en aquest món i perquè la seva vida ha perdut tot el sentit. Només els queda viure amargats, enfonsats i sense més sortida que el sense-sentit buit de la vida que s’han triat, que la societat els ha proposat. Un estil de vida sense fe, sense Déu, sense destí, sense horitzó, perduts com a un Sísif pujant eternament amb gran esforç la gran pedra pel pendent de la muntanya.

7.    Només la veritat ens farà lliures i la veritat es troba en Crist, mort i ressuscitat per tothom. La Veritat és Crist. És ell qui demana la nostra fe i la nostra lliure adhesió a l’Evangeli que ens ha comunicat.