Sovint no n'hi ha prou amb un laxant. Estem entestats en no veure més enllà dels nostres nassos i tota possibilitat d'obertura de mires i de plantejaments seriosos amb una importància més rellevant de la que estem acostumats se'ns fa impossible. Ens queixem però ens agrada i amb el condicionant de no parlar del que ens interessa i ens fa mal, perdem hores i hores, riades de tinta als diaris escrits i espais radiofònics i televisius en parlar d'autèntiques tonteries que tenen com a única finalitat marejar la perdiu i oblidar-nos de la veritable problemàtica que dia rere dia se'ns va menjant, i nosaltres tant amples.

Tinc una promesa feta amb mi mateix de no parlar mai d'esports i malgrat que avui passaré per damunt del tema, el cor de la opinió som nosaltres mateixos i la nostra obcecació en inutilitats vitals que en lloc de distreure'ns ens comporten, a alguns, malestars, esbroncs i baralles del més baix nivell.

El futbol, que jo definiria com la religió dels nostres temps, continua sent l'opi del poble i dóna una vegada més la raó a Karl Marx. Ens distreuen amb autèntiques pallassades mentre el problema d'arrel ni es comenta. Què passarà amb les pensions l'any que ve?, que farem per arribar al dia vint, no ja a final de mes?, l'atur pujarà i molta gent es quedarà sense cap mena de prestació, de què viuran? ,etc. Però nosaltres ens capfiquem en un senyor que fica el dit a l'ull d'un altre o d'un súper milionari que dóna una cossa a un altre. ¿No trobeu graciós que vint-i-dos milionaris en calça curta es passin noranta minuts empaitant una pilota, quan amb els seus sous en podrien comprar un camió cada dia i anar fent gols pel seu compte?.

El problema està en que, per necessitat o per imposició subliminar, donem importància a petites anècdotes. Quan les coses van mal dades sempre hi ha algun futbolista, algun president de club o algun àrbitre que gira la truita de la tranquil·litat i ens hi tirem a la jugular amb la insana intenció d'oblidar les veritables problemàtiques del dia a dia.

A mi també m'agrada el futbol i sóc partidari d'un equip determinat, però absolutament mai m'ha tret la son i si s'ha comés alguna injustícia en contra del meu equip, he acabat dient "Déu n'hi do!", i s'ha acabat. Fer problema de país o d'estat el resultat d'unes actuacions extra esportives d'alguns elements que pretenen distreure l'atenció del que realment volem veure i gaudir-ne una estona, ho trobo francament fóra de context i digne candidatura per anar corrent a la farmàcia de guàrdia per comprar tot el laxant mental possible per treure tots els excrements que ens hi deixem ficar. Tothom fa el seu paper, l'esport, concretament el futbol, s'ha convertit amb teatre i nosaltres anem de claca, i em penso que ja som grans per donar la importància que tingui cada cosa. Extralimitar-se és donar la raó a les xarlotades prefabricades.

Cap d'aquestes actuacions són noves. Recordeu en Guruceta?, és un exemple més de la importància que l'esport té per als polítics, fins i tot pel general, a l'hora d'amagar problemes i distreure al personal. No caigueu en aquest parany. Ni el Barça és Catalunya ni el Madrid és Espanya... de moment.