Fan bé el president Roselli el vestidor blaugrana de no entrar en l’esbatussada que els proposa el Reial Madrid, amb el seu entrenador José Mourinho de provocador necessari. I això que la decisió es contradiu tant amb el que ha fet Rosell, de denunciar immediatament TVE per la burda manipulació que van fer de la ditada de Mourinho a Vilanova, com amb el que va dir, que trencarien relacions amb el Reial Madrid si insistien en la confrontació i el joc brut.

Però, ja ho dic, fa bé el Barça de defugir el xoc frontal perquè els resultats esportius l’avalen. La temporada encara no ha començat, com aquell qui diu, i l’equip ja ha sumat dos títols més, dues Supercopes, que no són súpers, però són copes ben bones. I Guardiola ja en té dotze, cap altre entrenador blaugrana en té tantes. Denunciar les males arts del Madrid no hauria de distreure l’equip de la feina que fa tan bé, però no se sap mai. Amb Alexis i Cesc la plantilla s’ha reforçat molt bé, li dóna amplitud i l’enriqueix. Per fer-ho rodó, caldria que Fontàs o Bartra es consolidessin, perquè si d’alguna lloc fa curt l’equip és de centrals. Temps al temps.

Ara: no és cert que dos no es barallen si un vol. Sobretot si qui ha d’impartir justícia es fa el boig i deixa fer els trinxeraires. Mourinho ha tingut massa gent massa temps rient-li les gràcies i volent fer creure que a més d’un gran estrateg i un psicòleg collonut és també un gran comunicador que fa anar la massa per allà on li va bé. Ell i tot s’ho diu. A mi, en canvi, sempre m’ha semblat un farsant esportivament indesitjable. La seva sort ha estat la desgràcia del futbol, que no té comitès ni òrgans federatius disposats a fer la feina que haurien de fer. Fa anys que Mourinho hauria d’haver estat inhabilitat.

Fa molta por pensar quina altra en poden fer Mourinho i els seus sequaços. Vull dir el president Pérez, bàsicament. La temporada passada van parlar de compra de partits i de dopatge i aquesta l’han començada amb un dit a l’ull i amb més denúncies. Tenen raó Guardiola i Rosell quan avisen que prendrem mal. El dit a l’ull es pot convertir en un cop de puny, de la mateixa manera que del cop de roc a l’autobús de la directiva es pot passar a la bengala contra la grada dels altres o a la punyalada a l’estómac de l’aficionat enemic. No dic res que no hagi passat abans. És més fàcil dir-ho que suportar-ho.

Hi ha una esperança: que el vestidor del Reial Madrid es rebel·li contra el seu entrenador. Perquè Mourinho està convertint jugadors d’una qualitat tècnica excepcional en vulgars futbolistes de joc ras i coça al cap i, com que encara no en té prou, els obliga a fer un paper d’estrassa amb declaracions que no es creuen ni ells. Jo vull pensar que un dia d’aquests un d’aquests futbolistes tocarà a sometent la resta i s’acabarà la comèdia. Si no ho fan, voldrà dir que ja està bé el que els passa i que encara els passa poc. És una esperança molt prima, sí.