Aquest diumenge, a La Vanguardia, Xavier Batalla ens recordava que l’Estat del Benestar no es va inventar després de la II Guerra Mundial a la Gran Bretanya per tal de superar la postguerra, que no va ser un laborista com el premier britànic Atlee qui va portar a terme el Welfare, com a mesura innovadora. L’Estat del Benestar el va introduir per primera vegada un home autoritari i de dretes com el Canceller prussià Otto Von Bismark.
 
La mesura de Bismark no va ser cap caprici de nou ric, ni fruit de cap filantropia, ni un acte reflex de la pietat cristiana cap als pobres. Bismark, un dels estadistes més importants de l’Europa del XIX, pare d’acer de la unitat alemanya, va establir l’Estat del Benestar com a mesura per aturar (o adormir) la lluita de classes evident en la cada cop més industrialitzada alemanya. L’avenç de les tesis revolucionàries era important i sols usar el bastó, sense pastanaga, portava inexorablement  a un ball de bastons. Resultat: Estat del Benestar a canvi de no fer la revolució.
 
L’avenç del neoliberalisme, aquell liberalisme radical i dogmàtic del deixar-nos a l’empara de les lleis del mercat lliure, del capital, ha suposat el trencament del pacte de no agressió  social que suposava l’Estat del Benestar, amb efectes d’anestèsia per la confrontació classista.
 
Potser a algú li pot sonar a extraterrestre la terminologia de lluita de classes, fins i tot la identitat de pertinència a una classe. Però si hom s’atura a observar el seu entorn, podrà veure que qui paga els excessos del mercat lliure sempre són els mateixos, i més quan l’Estat del Benestar es desfà.
 
En la crisi provocada pels financers i per l’especulació sense escrúpol, ens trobem que es traspassen línies vermelles de l’Estat del Benestar, com la salut o l’educació i, a casa nostra, fins i tot hi ha qui s’atreveix amb els més febles, revisant el PIRMI (l’última frontera per l’exclusió de molts conciutadans nostres) de forma frívola, sinó prepotent i abusiva.
 
L’Estat del Benestar no és un dret, és una fita fruit d’un pacte entre els "de dalt i els de baix", una fita a fer prevaldre. I mentrestant l’FMI demana aprimar encara més les estructures públiques...