El president de la Lliga de Futbol Professional, José Luis Astiazarán, hauria de fer el mateix que va fer fa cosa d’un any el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, i posar-se en mans de José Mourinho o, si al tècnic portuguès no li donen permís per compatibilitzar les dues feines, contractar un tipus tan pinxo com ell. Amb Mourinho negociant en nom de la LFP, aquest cap de setmana no hi hauria hagut vaga de futbolistes. O potser sí, però tot hauria anat d’una altra manera molt més entretinguda i és segur que Mourinho hauria tret de polleguera els representants de l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE).

Mourinho ha demostrat abastament que té un repertori inacabable de tàctiques per fer perdre els nervis als seus rivals. Contra el Barça ha ensenyat un catàleg de recursos inimaginables per usar abans, durant i després de cada partit. Segur que si li deixessin negociar amb els futbolistes aviat acabava amb la broma aquesta de la vaga d’aquest cap de setmana a Primera i Segona Divisió. Els hagués cantat les quaranta des del primer dia, a les reunions no els hagués posat ni l’ampolleta d’aigua que els va posar la LFP, ni aquelles cadires que semblen tan còmodes i és ben probable que els hagués tornat bojos a còpia de dir-los el nom del porc i amb el dia i l’hora de les reunions a la qual, òbviament, ell no s’hi hagués presentat i s’hagués fet substituir per Aitor Karanka.

Em penso que, d’acord, no n’hi hagués hagut tampoc, perquè la fiabilitat de Mourinho és d’estar per casa, i la vaga s’hagués fet igualment i la negociació hagués acabat amb el Mourinho ficant-li el dit a l’ull del Rubio aquell o com se digui; voldria dir el president de l’AFE, Luis Rubiales.

Ni la vaga dels futbolistes, ni el gest de Mourinho de ficar-li el dit a l’ull de Tito Vilanova, el tècnic ajudant de Josep Guardiola, són cap broma. Ben al contrari. Ara, una i altra situacions tenen en comú que ja es veien a venir des de fa temps. Que s’hagin produït en la mateixa setmana és una casualitat d’aquestes que ocorren sovint i que ens fan adonar d’on som. El futbol espanyol és un gegant de fang que camina pel pedregar. Hi ha un Barça i un Madrid que cada vegada que s’enfronten generen una carretada de milions d’euros perquè és un partit que tothom vol veure i hi ha qui paga en plena crisi fins a 170 euros per assistir-hi. I, alhora, dos-cents jugadors que no cobren els 50 milions d’euros que els deuen els seus clubs perquè cada vegada gasten més diners dels que ingressen, que cada cop són menys perquè cada vegada interessen a menys espectadors o cada vegada hi ha menys espectadors a pagar per veure'ls. I sempre hi ha José Mourinho per ficar el dit al cul del futbol espanyol. Han quedat ben retratats.