Warren Buffett, multimilionari aficionat a la política d’esquerres, parlava fa uns dies de la conveniència d’augmentar els impostos als rics. La progressia transatlàntica, satisfeta, s’ha fet ressò de seguida de les seves paraules. Crida l’atenció l’enorme rellevància que ara semblen donar els progressistes a l’opinió d'un multimilionari sobre assumptes de fiscalitat. Obama el citava ahir com a autoritat per reforçar les seves demandes d’apujar els impostos als rics perquè contribueixin amb “amb la part que per justícia els correspon” a finançar l’oncle Sam. Ho diu Warren Buffett.

És estrany, perquè el mateix Obama ens adverteix sovint del perill “d’obrir les comportes de la política a empreses i individus multimilionaris que amb els seus recursos miren d’apropiar-se la nostra política.” Imagino que un primer pas seria no escoltar-los massa quan parlen, aquests milionaris, però ara sabem que segons què diguin resulta que convé fins i tot fer-los cas. Així que no sembla que la credibilitat de Buffett, a ulls d’Obama, vingui de la seva condició d’inversor d’èxit. I és una llàstima, perquè la veritat és que se m’acudeixen criteris molt pitjors.  

Una hipòtesi és que el criteri de la progressia a l’hora de citar fonts d’autoritat sigui el de parar atenció quan algú sembla defensar polítiques contraries als seus interessos privats (o com a mínim a la idea d’interessos privats que tenen els progressistes). És una hipòtesi amb un cert sentit, però que no resisteix la prova empírica més elemental: quan surten treballadors a defensar l’abolició de drets laborals, l’eliminació de lleis de salaris mínims o les retallades de prerrogatives sindicals, aquests mateixos progressistes els acusen de traïdors o atribueixen les seves posicions a la seva escassa sofisticació intel·lectual o a les vulgars campanyes manipuladores de la televisió de l’oncle Rupert i els seus presentadors estrella.

Una hipòtesi alternativa, divertidament circular i consistent amb l’evidència empírica, és que l’autoritat la doni la substància del que es defensa en cada moment, és a dir, defensar precisament allò que els progressistes ja creuen que s’ha de defensar. Una cosa com ara que hem d’escoltar Buffett quan diu que cal apujar els impostos als rics perquè diu que cal apujar els impostos als rics. I quan algú diu això, se l’ha d’escoltar. I quan no, no.