Morir-se a l’agost, al bo de l’estiu, és morir-se dos cops. El primer ho saben els més propers, els familiars, els amics més íntims. El segon cop arriba quan, passats els dies o les setmanes, t’arriben uns comentaris tardans, o una informació casual, que et posen davant la realitat d’un adéu físic definitiu. Aquest és el cas del poeta Bartomeu Fiol, mort a Palma als 78 anys.  En un país com aquest, a l’agost, qui no treballa en el turisme, en fa. Molta gent surt fora del paisatge més quotidià per conèixer-ne de nous, durant uns dies. I sembla com si, aquest maleït mes d’agost, tot es paralitzés. Recordo que fa una vintena d’anys, vaig invitar M. Vázquez Montalbán a pujar a Prada, a fer-hi una conferència: “Agost, dius? No, no, em sap greu, però aquest mes a mi no em surt a l’agenda”...

Llicenciat en Ciències Polítiques, promotor de Gralla, una llibreria diferent que va durar només uns mesos, a mitjans cinquantes, va començar sent recepcionista d’hotel per acabar dirigint-ne dues cadenes. Alguns l’anomenaven “l’hoteler lletraferit”, com una forma de descriure’n la seva singularitat.  Va ser un poeta lliure, que anava per lliure, al marge d’escoles, tendències i etiquetes. Inclassificable. Va ser un home sol i aquesta solitud va pagar-la en forma de veu al marge, fins que a partir del 1999, amb la publicació de l’antologia poètica Tot jo és una exageració, va fer el salt al gran públic. Guanyador del premi Ciutat de Palma i el Carles Riba, tots dos de poesia, el reconeixement general a la seva obra va arribar-li després de trenta anys llargs d’escriure poesia.

Vinculat a Rosselló-Pòrcel i a Blai Bonet, els dos poetes que més m’han marcat a la meva vida, publicà primer a l’Editorial Moll, en els temps de silenci públic,  i més tard a Proa, on li vingué la consagració definitiva. Fiol defensava el caràcter eminentment oral de la poesia i no en limitava l’existència tan sols als versos. Estava convençut que aquesta es trobava també a totes les arts, al cinema, a la dansa, a l’escultura, al disseny, a l’escultura, a l’arquitectura, a la novel·la... Home senzill i gens pretensiós, tenir la gosadia d’inventariar no pas els llibres que havia llegit, sinó els seus dèficits, aquells que no havia pogut llegir encara, en un gest insòlit d’humilitat intel·lectual.

De còrpora enorme i alçada inacabable, gros que no gras, presidí l’Obra Cultural Balear, entre el 1990 i el 1992. Va ser llavors que el vaig conèixer i tractar amb una certa regularitat i vaig treure’n la impressió que aquell home de físic opulent era allà, exclusivament, com una acte de servei a la llengua del seu país. “Una llengua que no es parla / és una morta que hom recorda”, deia un dels seus versos, i no volia que al català li passés això. El seu compromís cívic s’expressava també amb els seus articles a la premsa que signava “Descalç”, en un nou gest simbòlic de modèstia.

La vida no s’acaba mai. / Tampoc la mort”, havia deixat dit. En un article de Sebastià Alzamora llegeixo que, al seu funeral a la Santa Creu, església gòtica de Palma, no hi assistí ningú de cap institució (Govern Balear, Consell de Mallorca, Ajuntament, Generalitat de Catalunya, Institut Ramon Llull, etc), amb l’excepció de Joan Rotger, vicepresident del Consell i membre del PP, l’excepció que confirma la regla. Ni tampoc cap representant formal de cap partit, de dretes, d’esquerres, del govern, de l’oposició, nacionalista d’aquí o de més enllà, ningú. Fiol, un dels noms cabdals de la poesia catalana, deu pensar, compassiu: “Qui ha tengut/ mestres i temps suficient/ per a civilitzar-se de debò?” En els països cultes, on la civilitat és en el paisatge, la mort d’un poeta comporta un dol general. Com sempre faig quan un poeta se’n va, llegeixo, el mateix dia, allò que ens ha deixat: els seus versos. I ho faig, amb una certa solemnitat, lentament, amb veu alta. I amb agraïment.