Actualitzat el 09/08/2011 a les 18:52h
Crisi o oportunitat?
El miratge, alimentat pels mass media occidentals de l'anomenat estat del benestar, sembla que fa figa a marxes forçades. Beneficis i guanys són conceptes ara en capella davant de pèrdues i fracàs. Assistim, des de primera fila, a l'ensulsiada d'una societat que ha estat aviciada pel pare estat i la mare seguretat.
Tota una generació, ara indignada, anuncia una "revolució" per canviar el sistema –amb eslògans que mai no signaria Don Draper (Mad Men)–, però l'únic que promouen, amb llums i ombres, és una reforma per veure si a la repartidora encara hi queden escarrassos per continuar vivint en la inòpia d'un neocapitalisme que, com els déus d'antany, es menja llurs propis fills.
El sistema, com l'energia, no es canvia ni es destrueix, es transforma. I encara que, d'entrada, ara sembli que vagi a les fosques, vacil·lant com una vaca cega a les rebaixes, aviat es refarà i molts indignats –més pecadors que no pas justos– l'acolliran amb un somriure d'orella a orella i una quants més –més justos que no pas pecadors– rebran l'estopa corresponent, com s'escau en una "democràcia" que confon la discrepància amb la violència.
Alguns analistes, segurament miops de naixement, fan córrer la brama que "això no s'havia vist mai". Amb "això" volen dir: la gent al carrer que, més o menys pacíficament, protesta i reclama un canvi. Quan, justament, el que s'ha vist sempre són revoltes i avalots lligats, sobretot, a les condicions de vida. La nostra història dels darrers cinc segles en va plena, d'aquestes bullangues.
La crisi, les crisis, són oportunitats de canvi, moments de prendre decisions, de judicar i saber destriar el gra de la palla, i ens remeten, doncs, a un canvi, de primer, en la nostra manera de veure el món i, en el continu espai-temps, sobre com encaixar-hi causant el mínim d'estralls possibles a les generacions futures.
Amb vista al futur immediat, solament els qui basteixin, des de pràcticament zero, una nova convivencialitat, basada en la responsabilitat social i ecològica, on l'única moneda sigui l'intercanvi i l'únic motor de progrés real la solidaritat i la compartició, podran sortir d'aquest sistema indecent i suïcida. Però caldrà fer-ho, necessàriament, fora d'ell i, molt especialment, fora dels àmbits urbans que el propi sistema ha convertit en laberints sense sortida.