La Colometa giravoltava a ritme de vals amb el seu Quimet en una plaça del Diamant guarnida de festa major, i, quan ho feia, li marxava tot del cap, només veia aquell noi que tenia al davant, i tan sols sentia aquella música d'orquestrina com la que omple tants envelats de Catalunya aquesta setmana, la setmana de festes majors per excel·lència.

Giravoltem nosaltres també a ritme de vals, de swing o de rock, i mirem els ulls del –o de la- que balla amb nosaltres, i oblidem el món. Oblidem per exemple la borsa, que també balla el ball dels desvalguts per obra i gràcia dels Estats Units, que, de sobte, resulta que ja no tenen matrícula d'honor en qüestió d'economia i que tot el que toquen ho ensorren.

Continuem ballant i ballant, és festa major, sona la música i gronxem els nostres pensaments amb el record de tots els agostos que han passat després d'Hiroshima, d'aquell dia sis en què es va aturar el temps per sempre, i que aquest any hem recordat especialment amb Fukushima com a regal d'aniversari. I mirem d'oblidar també Somàlia, amb totes aquelles criatures famèliques que un es demana com podem permetre que existeixin. I allò de “Londres crema”, perquè sembla de que debò se'ns ha acabat l'aigua; i les manifestacions indignades per viure dignament ara també a Tel Aviv, i tantes morts per culpa de la por a Síria, a Líbia. I aquell deliri dels desesperats per atènyer, amb la pastera que sigui i al preu que sigui, un paradís imaginari anomenat Europa. I, parlant de pasteres, a dues passes de les eleccions generals, l'imperi espanyol fa aigües, i, ves quines coses, nosaltres encara som a dalt de la mateixa barca.

Això sí, a casa, descansem. Els polítics són de vacances, ja es nota que aquesta setmana han tancat la barraca -no parlen, no fan proclames, no es queixen, no es barallen-, i, si passa res, mira, ja hi ha els substituts. I els substituts resen cada nit perquè no es declari cap incendi i no se'ls n'organitzi una de la magnitud de la d'Horta de Sant Joan.

Però, tret d'això, res més, el país està en perfecte estat, els polítics poden continuar descansant, i nosaltres podem continuar ballant a ritme d'orquestrina, mirant fixament el -o la- que balla amb nosaltres, i giravoltant sota llumetes que fan tentines, i amb una copa de més, que sempre hi fa. A la Colometa l'esperava una guerra, però ella, impertèrrita, va continuar amb el seu vals. Com fem també aquesta setmana nosaltres més o menys a tota Catalunya. Ep, que no passa res: alegria, que és festa major.