N’hi ha que no es cansen mai. Josep Antoni Duran i Lleida, per exemple, ha augurat que “la qüestió” de l’aeroport del Prat es resoldrà de bona manera abans que no acabi aquesta legislatura. Segons Duran, el govern de la Generalitat ha presentat una proposta al de l’Estat que inclouria una “junta de vigilància”, on la Generalitat tindria la majoria, amb l’objectiu de “controlar i fer valer el contracte de cessió de l’aeroport”. Aquesta és la lletra grossa. La petita és l’habitual. En primer lloc, tal instància es constituiria després de l’adjudicació dels serveis del Prat que es privatitzin. D’aquesta manera, les institucions catalanes no decidiran quines empreses se’n faran càrrec. Només podran “vigilar-les” més tard.

El servei de “vigilància”, a més, és relatiu. Com relativa és la privatització del Prat, que, en tot allò que n’afecta el nervi central, queda en mans de l’Estat. La proposta de José Luis Rodríguez Zapatero no contempla els serveis essencials. Aena continuarà sent Aena. Això sí, potser el servei de recollida d’equipatges i els fingers podran ser gestionats per unes altres empreses. A més i per si de cas, el pes de l’Estat mai podrà ser inferior al 51 per cent. No és només que el govern central se’n reservi la clau d’or, també es queda el pany del Prat. I per si amb tot això no n’hi hagués prou, afirma el Partit Popular que no li agrada el model privatitzador de Zapatero. Cosa que vol dir que tot podria quedar reduït a aire de trompeta si guanya, com guanyarà, Mariano Rajoy.

De què parla, doncs, Duran? Una vegada més –l’enèsima- el govern de Catalunya s’obre d’orelles per deixar-se enredar. Cal recordar, per exemple, l’episodi de la gestió dels ports a què va accedir José María Aznar després de pactar amb Convergència i Unió. La “gestió” ha estat anecdòtica i, al final, reversible. Quan es tracta d’instal·lacions estratègiques, l’estratègia de l’Estat sempre és la mateixa. Josep Antoni Duran i Lleida hauria de recordar què va passar amb el darrer pacte de finançament. La vuitena meravella del món ha estat en realitat la vuitena presa de pèl. Si l’encarregat de gestionar la relació amb el govern de l’Estat es fa trampes en una qüestió bàsica però petita comparada amb el gran compromís electoral d’Artur Mas, és fàcil deduir que caurà en el mateix parany quan arribi el moment del finançament. El problema no és la sènia. El problema és el burro que li pega voltes i que, a més, es deixa posar les ulleres.