Qualsevol mal és susceptible d’empitjorar. Aquesta màxima ha esdevingut divisa. La crisi econòmica en aquest hemisferi no ha parat d’agreujar-se. Cada dia és més trist i greu que l’altre. I sembla que la roda no pot deixar de rodar. Quan pensem que ja hem tocat fons, constatem agrament que cap avall no hi ha sostre. I encadenem una mala notícia amb una altra de pitjor. El govern espanyol i les autoritats monetàries i polítiques de la Unió Europea no s’han cansat de dir que Espanya, Bèlgica o Itàlica no seran intervingudes. Ho han afirmat amb convicció, una vegada i una altra, fins ahir mateix. I va ser ahir quan algú va començar a insinuar amb espant que Alemanya, senzillament, no pot assumir el deute públic italià, que supera el bilió d’euros.

La credibilitat dels polítics, doncs, ha baixat més que la borsa. No és estrany perquè la primera gran virtut d’un dirigent sensat hauria de ser la prudència. En el cas espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero està arribant al final de la legislatura en dura pugna amb la realitat, que el desautoritza i el desacredita cada vegada que fa una proclamació. Mentre l’oposició demana eleccions encara més avançades, una part significativa de l’opinió pública fa servir les enquestes per apostatar de la política i potser votarà en les pròximes eleccions, però ho farà perquè no pot una altra cosa i sense fe ni ganes. Ara com ara no hi ha ningú que es pugui atrevir a dir que Mariano Rajoy ho farà millor que José Luis Rodríguez Zapatero. El candidat del Partit Popular guanyarà les pròximes eleccions perquè qualsevol altra eventualitat, als ulls de la majoria de l’opinió pública espanyola, sembla encara més dramàtica. Trista constatació.

I mentre tot és pedregada, a Catalunya què es pot fer? D’un costat, el Govern ha acceptat prendre el camí més dur. L’únic que pot prendre. Artur Mas ha entès que, per molt fortes i desesperades que siguin les protestes, ha de mantenir a ratlla el deute públic i ha de rebaixar les prestacions socials. Algú té una altra solució? L’escassa pólvora que pot encara cremar l’executiu de Convergència i Unió hauria de ser dirigida a fomentar un canvi sensat i raonable en el model productiu. Hauria de fer costat a les empreses que demostren solvència i que no obtenen els crèdits oficials que requereixen. No és una opció fàcil ni comportarà resultats vistosos a la curta, però és l’única que pot endreçar gradualment el gran desastre. Això hauria de fer el Govern.

Pel què fa a la societat, caldria que fes un curs accelerat de responsabilitat. Que deixés de queixar-se i protestar com si no sabés quina aigua cau i comencés a entendre que, senzillament, a partir d’ara ha de ser més responsable i ha de viure pitjor. I que o es resigna a les rebaixes que li proposen els seus governants o tot serà encara més dur. A Catalunya ha arribat el moment d’acceptar un canvi de mentalitat. Un canvi cultural que deixi en mans dels particulars una part de les responsabilitats que havien anat derivant cap a les administracions públiques. La memòria és molt curta. Perquè, precisament, la Catalunya moderna es va fer des d’aquesta convicció. I la Catalunya del futur només podrà ser assumint el mateix model. Qui no ho accepti pot continuar atribuint tots els mals a Zapatero, els Estats Units, Alemanya, la banca, els rics o els especuladors. No li faltarà una part de raó, potser es desfogarà, però no en traurà res més de bo.