El PSC ha solucionat el dilema de tenir o no tenir (grup propi) deixant-ho estar. El tema no té major importància, perquè és tan sols la representació simbòlica d’un projecte polític. És a dir, de la relació de dos projectes polítics, l’espanyol i el català, que s’han anat fent progressivament divergents.

Joaquim Nadal ens ha recordat, perquè ho teníem oblidat, que el pacte original entre els dos partits (que en el fons són un) era aquest: el PSC tenia grup al congrés, i per tant veu, però no tenia llibertat de vot. Estava obligat a votar amb el PSOE, que és, en efecte, el que han fet sempre. Amb la LOAPA, que el PSC es va empassar sencereta, va desaparèixer el grup propi. De tant en tant, el PSOE els cedeix el micro, però no els dóna pas llibertat de vot. Ara volen llibertat sense grup propi. Veurem com acaba.

Aquesta no és una relació federal. El PSOE mana i, en la parcel·la catalana, el PSC fa el que vol, sempre que no molesti. És una relació autonòmica. El federalisme exigiria dues coses: una relació entre iguals i que el centre no pesi massa. Si el PSC no ha aconseguit una relació federal amb el PSOE, com pretenen una relació federal entre Espanya i les autonomies? El PSC viu una perpètua espoliació de vot, idèntica en gruix i volum a l’espoli fiscal. Hi aporta més vot al PSOE del que rep en forma de llibertat d’acció i de projecte.

I, per cert, ja que hi som: suposem que sigui electoralisme posar sobre la taula el pacte fiscal. Hi ha una manera molt fàcil de desactivar-ne l’efecte: que el PSC digui clarament que sí, que volen el concert, que l’actual finançament és insuficient i que ells són els primers a reclamar justícia. Ja em direu com això se’ls podria tornar en contra! Ah, sí, sí, és clar: Rubalcaba s’enfadaria. Si el “jefe” ja ha dit que fins d’aquí dos anys ni parlar-ne…!

Federals? Federalisme? Vinga, home! Entre el projecte català i el projecte espanyol, el PSC fa temps que té establerta la jerarquia.