Llegint els relats que ens ha anat preparant la premsa local sobre el límit del deute nord-americà, he detectat una intensa preocupació entre la nostra classe periodística pel paper obstaculitzant que els “radicals del Tea Party” juguen a la política americana. És cert que han passat una pila de mesos des que el secretari del Tresor va anunciar que aviat necessitaria demanar més diners per anar tirant fins que finalment els polítics han acordat in extremis augmentar el sostre del deute. Celebro aquesta genuïna preocupació periodística pel benestar dels Estats Units i pel bon funcionament del seu sistema polític.

Seguint en la línia del bloqueig de projectes polítics de gran abast per interessos conjunturals de curta volada o per intransigència ideològica, m’agradaria que la nostra premsa manifestés també la seva preocupació pels importantíssims acords de lliure comerç amb Corea del Sud, Panamà i Colòmbia que el president Bush va signar fa més de quatre anys i que els demòcrates del Congrés s’han negat fins ara a ratificar. La pròpia administració estima que només l’acord de Corea generaria uns 70.000 llocs de treball als Estats Units i augmentaria el PIB en més de 10.000 milions de dòlars. Avui hem sabut que hi ha un principi d’acord per desencallar-los. Quatre anys. La raó d’aquesta espera és que els congressistes demòcrates i els sindicats que els paguen les campanyes (imagino que “radicals” tots plegats, perquè també “obstaculitzen”) volen contrapartides per aprovar uns acords que hi ha un consens gairebé unànime entre els economistes al voltant del fet que serien globalment molt beneficiosos per l’economia nord-americana.  

Com els “radicals del Tea Party” i les seves traves intolerables al lliure fluir del programa polític del president Obama, excepte pel punt del consens al voltant dels beneficis d’aquest programa, és clar.  En concret, els representants demòcrates exigeixen que, com a condició per ratificar els acords, el govern federal destini una bona picossada de dòlars a reeducar treballadors que hagin perdut la feina “a causa del desplaçament de la producció a d’altres països.” Aquesta estranya idea que si perds la feina perquè allò que et dediques a produir t’ho fan més barat a l’altre banda del Pacífic mereixes més ajuda que si la perds perquè a Silicon Valley (o a Bombai, de fet, sempre que ens passin el codi) s’han inventat un programa que ho fa tot sol. Suposo que l’error és meu per introduir la idea del mèrit quan no hi té res a veure: barrar el pas als cotxes coreans és a les mans dels congressistes (radicals) demòcrates, en canvi barrar-li al progrés tecnològic és més complicat.