En informàtica, la terminologia sol ser un dels elements que allunyen més els usuaris més tècnics dels que, tot i ser-ne habituals, no solen preocupar-se massa pels elements que conformen cada dispositiu.

Això no és pas nou, ja ve de lluny. Des de sempre, he tingut problemes per entendre'm amb familiars i amics sobre el terme "memòria". La memòria d'un ordinador, per mi, sempre ha estat la RAM. Vaja, que dir 8Gb de RAM era dir molt. I temps enrere, fins i tot 1Gb o 2Gb. Però el meu entorn parlava de 200Gb de memòria. I quan me'ls mirava estranyat em reblaven: "sí, la memòria on es guarden els programes". El disc dur, vaja.

Hi va haver un temps en què intentava corregir-los. Per entendre'ns millor, no pas per buscar la puresa del llenguatge. Però ara el temps els ha donat la raó a ells. Perquè els nous portàtils més petits d'Apple no tenen disc dur. Tenen "memòria flash". I els mòbils no tenen capacitat, tenen memòria interna. No em canso de sentir, llavors, que hi ha terminals amb 16 i 32Gb de memòria. Memòria interna, és clar, perquè de memòria RAM en tenen força menys: 1Gb ja és una bona quantitat.

Però en la majoria d'especificacions sembla que es prengui el nou terme com a substitiu de la memòria RAM. Així, sovint veiem fulls de publicitat on s'omet que un dispositiu té 512MB de RAM, i que ben aviat tindrà problemes per alguns jocs nous, però s'assegura que té "32GB de memoria per les fotos, la música i els programes".

Els tècnics i els usuaris parlem per no entendre'ns. Potser perquè a alguns tècnics, i no tant tècnics, els val la pena que això sigui així. Mentrestant, molta gent desinformada m'ha de demanar consell per comprar-se un mòbil. De vegades fins i tot ells es senten una mica cohibits: "per trucar, i mirar el Facebook", es justifiquen. La seva resposta preferida és "agafa un iPhone, si pots". Se'ls il·luminen els ulls. Llenguatge universal?