A les 24 hores de la matança de 140 civils a Síria, l’exèrcit que els ha morts acaba de rebre les felicitacions del seu president. Bashar al-Assad ha fet aital lloança en el 60è  aniversari de la creació de les forces armades d’aquell país àrab. Els professionals de la darrera escabetxinada de connacionals sirians seus han estat presentats com a “símbol d’orgull nacional, dignitat i patriotisme”. Després de l’elogi públic, l’exèrcit ha continuat les matances, com si res, ara ja esperonats amb l’aval presidencial. Quin sentit de la pàtria, la dignitat i  l’orgull nacional deu tenir la criatura aquesta?  Doncs, exactament el mateix que ja tenia el seu pare, el camarada Hafez, el qual, fa just vint-i-nou anys, havia fet una altra massacre a la mateixa població de Hama, amb un miler de morts.

Ara, el noi  al-Assad, ha fet bona la dita que assegura que “fills de gats, agafen rates”. S’ha comportat amb la mateixa crueltat que el pare, del qual ha estat un deixeble avantatjat. De res no ha servit que hagi viscuts uns anys a la civilitzada, culta i democràtica Gran Bretanya, ni tampoc pensar que la seva especialitat de doctor en oftalmologia podria haver humanitzat el personatge. Pel que pugui ser, si van mal dades, és recomanable d’encomanar-se abans a santa Llúcia, perquè ens conservi la vista i evitar que caiguem en les mans del Dr.al-Assad, la delicadesa del qual amb els pacients podria posar en perill els dos ulls de la cara, pel cap baix.

Sort que Síria és, legalment, una república, i, a més, socialista (!!!), perquè no vull ni imaginar-me què hauria passat cas de ser una monarquia reacccionària. El poder, la presidència del país, va passar del pare al fill amb una naturalitat dinàstica que, potser, ja envejarien en altres latituds que es produís, quan toqui, els monàrquics de monarquies que, probablement, tenen por de passar-ho una mica més magre quan arribi  el seu moment.

Pare i fill van fer carrera política a través del partit àrab socialista Baas, no sols el de més èxit a les eleccions, sinó l’únic permès. En aquestes condicions, en què la victòria s’ aconsegueix sense baixar de l’autocar, un hom deu perdre el món de vista i arribar-se a creure, fora d’època, un senyor feudal que pot fer i desfer tant com li roti. Per això, qualsevol protesta, revolta o dissidència és adjudicada de seguida a una conspiració internacional. No gaire originals, francament. Hitler, Mussolini i Franco ja ho deien, abans que ho assegurés l’actual president sirià i el seu senyor papà. El complot “exterior” és l’argument tradicional a can dictador, al llarg de la història.

El més vergonyós és la passivitat real de les anomenades democràcies occidentals i el silenci de la majoria de l’esquerra universal. Al final, tindrà raó Bernard Henry-Levi quan assegura que, per a segons qui, l’únic musulmà bo és el que va contra Israel. La resta no compten ni interessen per a res: ja s’ho faran, és cosa seva. Això explicaria moltes coses: la indignitat del que va patir Bòsnia, país musulmà d’Europa, el que ha passat i passa a Txetxènia, país musulmà de l’exURSS, i el silenci còmplice davant la situació actual del Sàhara, país àrab de religió musulmana. Tinc una curiositat: quan veurem la primera “flotilla de la llibertat”, camí de Síria, promoguda per governs progressistes, ONG solidàries i partits d’allò més esquerrans?