El saltimbanqui de la Moncloa ha anunciat que plega el 20 de novembre. Hagués estat millor que plegués abans, però més val tard que mai. Plega fent l’última gracieta banal: escollint la data del 20-N. Més li hagués valgut ser un bon primer ministre en lloc de voler fer sempre el graciós. Bé, el cas és que aquesta desgràcia per a Catalunya, i per a Europa, va ser escollit amb (no ho oblidin mai!) el 45,1% dels vots dels catalans. I amb una participació altíssima: el 70,3%. Vull dir que el fet em porta a preguntar-me sovint de què ens queixem. Si ets burro, menja palla!

Ara toca fer veure que, gràcies a aquestes eleccions, tot anirà millor. Anirà diferent, que ja és prou. Però no millor. No pot anar millor perquè la classe política espanyola (que, de moment, hi inclou la catalana) no està depurada. Si a Catalunya tenim un govern que es mostra més eficaç que l’anterior és per decisió unipersonal del president de la Generalitat. Però el Parlament continua estant format, majoritàriament, per gent que no està al nivell requerit.

Mentre no s’arregla aquesta disfunció de la nostra democràcia mitjançant un sistema electoral més darwinista, se’ns demana que fem la carta als reis. Ara toca pacte fiscal. Jo, ja ho dic d’entrada, hi ajudaré tant com pugui. Però, tal com va succeir amb l’Estatut, l’hi auguro un futur magre. Per dues raons. La primera és que Espanya sense l’espoli que projecta sobre Catalunya, no és viable. La nostra demanda no té cabuda si Espanya no renuncia, abans, a ser un estat important d’Europa. Sempre he sostingut que plantejar la qüestió de si una Catalunya independent és viable econòmicament són ganes de practicar l’autocomplaença. Si volem viure en un món d’il·lusions podem anar responent afirmativament a aquesta qüestió. Si, per contra, volem saber a què ens enfrontem, millor que ens plantegem la viabilitat d’Espanya sense Catalunya.

La segona raó que em porta a pensar que les coses no aniran massa fines, és que l’encarregat de les negociacions per part del govern català serà el senyor Duran –si el president Mas no hi posa remei, cosa que sempre és possible-. Molt em temo que al senyor Duran li preocupen més les seves prebendes que l’interès del país. Disculpin: si no és així, demano excuses. Però, aleshores, que canviï immediatament d’assessor d’imatge. Ell i en Sànchez. La sensació que té la població que el tàndem constitueix una mena de duet antipujolista d’estètica  Roberto Alcázar y Pedrín és molt viva. Predic problemes. Ja els vaig advertir que el seu catalanisme arriba al tap de porró amb barretina. Davant d’algú que no manifesta clarament els seus interessos i, a sobre, pretén fer veure que es sacrifica pel país, la meva desconfiança és total.

Potser sí que la primera parada cap a la sobirania nacional és el pacte fiscal. Vegem-ho. Hi ha gent al govern que, no ho dubto gens ni mica, esmerçarà tots els esforços per aconseguir-lo. Hi treballarà sense compensacions personals. Durament i sense tirar la tovallola. Per això jo no criticaré mai les intencions, tan plausibles. Però se’m fa tant difícil creure que aconseguirem res de sòlid i útil!