Josep Antoni Duran i Lleida és un paio especial, controvertit però gens excèntric, fins i tot diria que és un home que no deixa indiferent a ningú. D'aspecte senyorial i d'una educació segurament exquisida -això sempre és d'agrair-, és un personatge que gràcies a la victòria aclaparadora dels seus socis convergents, ha obtingut de nou l'oportunitat de recol·locar-se al centre del debat polític i ressorgir així de les seves cendres. La palestra és el seu lloc vital.

Semblava doncs que en la Catalunya triomfant que d'uns anys ençà l'independentisme construïa a pas ferm, aquella Catalunya que sortia al carrer desacomplexadament i que intentava tallar el bacallà des de les institucions -malgrat la tirada que l'independentisme sempre té a la trinxera-, ja no hi tenien cabuda personatges antics, un xic foscos i petits com ell -amb la il·lustre excepció del Montilla, és clar-. D'aquella Catalunya menuda, ja m'enteneu; aquella mirada de pobre, de gos apallissat, aquell provincianisme ranci que va tot el dia demanant perdó intentant esgarrapar quatre engrunes mastegades i humides per posar-les dins al cove.

En Duran i Lleida malgrat la planta que mostra és petit, és d'aquesta Catalunya xica. El noi de la Franja -ell sempre diu que és aragonès- sempre ha representat aquesta mirada de curta volada davant el país. Compte però! També representa l'ordre i la seguretat que aquella bona part del poble que se li en fot un rave la política necessita quan van maldades, és l'home conservador -de cintura cap amunt- que els salvarà de la sacsejada, el desordre i l'atreviment polític. Per això sempre acaba sent un dels polítics més ben valorats de tot l'Estat espanyol. L'espanyol de l'any, vaja...

Tinc amics -molt bons amics- propers a Convergència que les passaran canutes aquests propers mesos de campanya electoral, no ha de ser gens agradable confiar unes eleccions i les negociacions amb un Estat que et nega l'existència, a un personatge d'aquest calibre. Vull dir que, tot allò que estàvem covant els últims anys i semblava que ja no tenia marxa enrera: unitat pel concert econòmic, desacomplexar el país, avançar en el dret de decidir... Pot quedar en el no res si aquesta petitesa política acaba sent la que remena les cireres a Madrid.

Fiqueu-vos-ho al cap; una CiU forta a Madrid amb un Duran i Lleida movent-se com peix a l'aigua pel Congrés espanyol, la Catalunya decidida i desperta morirà en nom del consens i la bonhomia, que és el mateix que dir que, Espanya pot estar molt tranquil·la perquè la mica de dignitat que ens quedava anirà escolant-se com l'aigua per la claveguera, per acabar ajuntant-se amb altres aigües fecals i així fer un únic riu indivisible. Com sempre, és clar...