Ara fa ben bé cinc anys, el lingüista i professor de la Universitat de les Illes Gabriel Bibiloni, feia un elogi del Llibre d'estil de VilaWeb, que definia com "el primer que no és un més de la sèrie a què estàvem lamentablement avesats, sinó un llibre d’estil que se situa en un línia clarament diferent, que construeix un discurs propi i que retroba els principis sobre els quals es va iniciar la construcció de la llengua nacional moderna a començament del segle XX".

Bibiloni en feia la lloança en contraposició al grup de filòlegs que a començament de la dècada dels vuitanta van copar el que llavors se'n deia "assessorament lingüístic" dels mitjans de comunicació amb seu a Barcelona amb la intenció, que va reeixir, d'imposar-hi el català del "carrer" i bandejar i esbandir qualsevol cosa que fes tuf de català genuí i "supraregional". Efectivament –i en sóc testimoni, no endebades vaig treballar com a assessor en una ràdio nacional–, els qui remenaven les cireres de l'estandardització afavorien una llengua basta, acastellanada i feixugament barcelonina on es prohibia –i encara s'hi interdiu– per decret fer-hi servir, per exemple, "enguany", "cercar", "darrer", "signar", "vós"…

Si avui recordo aquest episodi lingüístic de la nostra història recent és per constatar que –malgrat els avenços propugnats de de la mateixa VilaWeb i d'altres mitjans digitals, com els d'aquesta casa que ens acull–, no s'ha avançat gaire, si més no en els mitjans audiovisuals públics, per bastir un estàndard allunyat d'aquell que ara fa quasi trenta anys es va voler escolar per l'escletxa del fals cosmopolitisme lingüístic i que no era res més que un nou intent d'acostar la nostra llengua a la veïna colonitzadora.

Efectivament, avui la llengua oral emprada a les emissores de la Generalitat i a TV3, i molt especialment a la COM i a BTV, és un poti-poti acastellanat -quan no directament bàrbar-, fonèticament nefast, que ja no sembla que trepitgi l'ull de poll de gairebé ningú. Si bé és cert que l'anomenat espai de comunicació català s'ha enriquit aquestes tres darreres dècades amb una tímida revifada de mitjans propis, la llengua que s'hi usa està cada vegada més allunyada d'esdevenir un estàndard plausible i versemblant.

Tota una generació de joves, especialment de joves periodistes –educats en escoles i universitats públiques on centenars de mestres els ensenyen a dir, posem per cas, "tinc que"–, ni tan sols s'immuten o qüestionen el model de llengua que usen o que els imposen, com si la llengua no fos, precisament, l'eina principal amb què cal transmetre i preservar molts dels nostres valors i especialment la nostra manera particular de pensar, de veure el món.

Per a més escarn, tenim els casos de Canal 9 i la no reciprocitat amb TV3, o la sobtada desaparició, ipso facto, de Televisió de Mallorca i Ona Mallorca, amb què la possibilitat d'enriquir la nostra oïda i la nostra parla gràcies a les aportacions supraregionals queda encara més minvada.

La directora de TV3, Mònica Terribas, va reconèixer en públic ara fa dos anys que el nivell de català de la televisió era dolent i que es cometien molts errors lingüístics en antena. Va atribuir aquest mal ús de la llengua a la situació del català al carrer, "on s'està empobrint" pel fort impacte del castellà. En aquesta línia, va acceptar que el català de TV3 "es pot millorar moltíssim" i va dir que ja s'estan posant els mitjans perquè la qualitat lingüística dels professionals millori.

Passats dos anys diria, a l'estil de les notes que reben els vailets de l'ESO, que no progressem adequadament.