Actualitzat el 29/07/2011 a les 00:01h
Si i si, aleshores… empobriment
Dimarts passat, a Foment del Treball, el mestre d’economistes liberals, Pedro Schwartz, presentà el seu darrer llibre i digué que l’economia és una ciència de condicionals, però que fixada la condició, l’economista dedueix les conseqüències. Afegí que l’economia és ciència complexa. Certa la primera i certa la segona. És per això que les solucions fàcils acostumen a no ser veritat dons no tenen en compte el retruc del comportament humà. El vici economicista, històric (també dels marxistes) de considerar el treball com a factor abstracte descuida que són éssers humans i poden sortir per “peteneres”, deixant el camp d’estudi a disciplines alienes a l’economia.
Qualsevol ciutadà ha d’entendre que si es produeix el mateix i augmenta la població, toca a menys per alguns, i a partir d’aquí s’organitza el guirigall de la distribució. Volen tots que es reparteixi d’una altra manera per que els hi toqui més, però això no és possible per tots sense creixement (que nega la condició que hem fixat: produir el mateix), així que des del de més amunt fins a baix (i no dic de tot perquè hi ha gent que no arriba a fer-se escoltar i recorre els contenidors de deixalles), tots tenen motius de queixa i idees de millora del repartiment... a favor d’ells, es clar. Que els arguments siguin fal·laciosos o cínics és qüestió de matís. L’empobriment d’alguns està assegurat.
Quan l’economia ens ha permès disposar d’actius (habitatges, accions, etc.), signes de riquesa fins no fa gaires anys (avui considerats per alguns il·lusos gaire bé drets en néixer), en alguns casos amb la fal·làcia del crèdit, i ara han perdut el valor que els hi atorgarem, tot són clams al cel (millor dit, al Govern imaginat tot protector), però ben pocs volen reconèixer que no havien estalviat (treballat) per tenir-los i no volen recordar un regle elemental: els deutes s’han de pagar, i ara estem en això, en pagar deutes o executar les garanties, o sigui, empobrir-nos relativament. És qüestió desagradable que a sobre de perdre el bé encara quedem deutors, però hi figurava en el que es va signar alegrement per obtenir el crèdit.
El que cal és que tots (polítics inclosos) ens apliquem a la contenció, a l’estalvi i abandonem la idea d’anar a portar els nostres capitals fronteres enllà si el que volem és fer créixer l’economia i tenir feina fronteres endins.
Qualsevol ciutadà ha d’entendre que si es produeix el mateix i augmenta la població, toca a menys per alguns, i a partir d’aquí s’organitza el guirigall de la distribució. Volen tots que es reparteixi d’una altra manera per que els hi toqui més, però això no és possible per tots sense creixement (que nega la condició que hem fixat: produir el mateix), així que des del de més amunt fins a baix (i no dic de tot perquè hi ha gent que no arriba a fer-se escoltar i recorre els contenidors de deixalles), tots tenen motius de queixa i idees de millora del repartiment... a favor d’ells, es clar. Que els arguments siguin fal·laciosos o cínics és qüestió de matís. L’empobriment d’alguns està assegurat.
Quan l’economia ens ha permès disposar d’actius (habitatges, accions, etc.), signes de riquesa fins no fa gaires anys (avui considerats per alguns il·lusos gaire bé drets en néixer), en alguns casos amb la fal·làcia del crèdit, i ara han perdut el valor que els hi atorgarem, tot són clams al cel (millor dit, al Govern imaginat tot protector), però ben pocs volen reconèixer que no havien estalviat (treballat) per tenir-los i no volen recordar un regle elemental: els deutes s’han de pagar, i ara estem en això, en pagar deutes o executar les garanties, o sigui, empobrir-nos relativament. És qüestió desagradable que a sobre de perdre el bé encara quedem deutors, però hi figurava en el que es va signar alegrement per obtenir el crèdit.
El que cal és que tots (polítics inclosos) ens apliquem a la contenció, a l’estalvi i abandonem la idea d’anar a portar els nostres capitals fronteres enllà si el que volem és fer créixer l’economia i tenir feina fronteres endins.
Navega per les etiquetes
crisiCOMENTARIS
+0
-0
Pepe Benavente, 01/08/2011 a les 16:43
"que si es produeix el mateix i augmenta la població, toca a menys per alguns, i a partir d’aquí s’organitza el guirigall de la distribució".
Queda clar que això és el que està aplicant CiU en tota Catalunya, amb el seu atac a la sanitat. Toca menys per a tothom. De tota manera els catalans s'ho han buscat, no haver-los votat, no podran dir que no els van avisar, en la campanya electoral van dir que anaven a retallar.
felicitats novament D. Ferran. Salutacions des de la colònia.
pd: pd: no hi ha diners per a la sanitat, però en algun ajuntament que va estar governat per CiU des de sempre no tenen ni diners per pagar als treballadors, amb un deute acollonant.
Queda clar que això és el que està aplicant CiU en tota Catalunya, amb el seu atac a la sanitat. Toca menys per a tothom. De tota manera els catalans s'ho han buscat, no haver-los votat, no podran dir que no els van avisar, en la campanya electoral van dir que anaven a retallar.
felicitats novament D. Ferran. Salutacions des de la colònia.
pd: pd: no hi ha diners per a la sanitat, però en algun ajuntament que va estar governat per CiU des de sempre no tenen ni diners per pagar als treballadors, amb un deute acollonant.
+0
-0
jaumestar, 31/07/2011 a les 12:28
Aquest article és un dels millors pel que fa a mostrar com és la nostra democràcia capitalista neo-liberal basada en la economia neoclàssica.
Les aportacions dels lectors també són brillants i aclaridores.
tinc nocions d'antropologia i puc dir-vos que analitzant que si un Bambara o Azandi o un de Papua, antropòlegs arribessin a occident, a aquest textos trobarien una societat d'allò més exòtica i diferent de la seva, on el clan i la reciprocitat, el bé comú, està per sobre dels drets depredadors dels individus amb la ment colonitzada pel capitalisme. Aquí tot val si es per a fer diners, fer crèixer l'economia: pots muntar una guerra internacional i envair paisos, pots matar selectivament als enenmics de la pàtria, pots torturar i fer desapeixer això sí, com va the Bush brtother's a Madrid : hay grandes oportunidades de negocio ara quien entre en la guerra de Irak (accent texà. petrolier)
Si jo tins diners i sóc català perque no puc invertir els meus diners on jo vulgui? bona pregunta. Vosté té diners operque la seva societat li ha deixat tenir-los. Hauria de ser ahgraït i invertir en riquesa per a la seva societat-nació.
El tema és que per sort o per desgràcia la consciència nacional , ja no dic l'Estat-nació jurídic, ha perdut la batalla davant les gran multinacionals capitalistes que tenen dret a ser finançades amb els diners dels catalans o dels espanyols, que més dona.
Curiosamnet parla s'usura i de que és prohibida i fa judicis morals sobre ella. En canvi troba d'allò més natural l'expressió de viure del redit del capital i no del propi treball: això també era considerat usura.
Més usura: el Sr. Jaen no s'escandalitza quan éssers humans que necessiten aixopluc i que a més un dret reconegut per la constitució espanyola i per multitud de tractats internacionals, no només perden la seva vivenda habitual si no que a més a més els queda un deute (que corre al 22%-29%) de per vida de 100.000 o 200.euros: tot perquè els van fer creure que podien comprar i que no podia passar res. Doncs ha passat: estan condemnats de per vida a pagar interessos i abocats a la indigència.
Per cert que qui esperi viure de rendes en un país ple de probes i indigents ho té magre. A cops és millor protegir l'ordre i l'equilibri social perquè el seus diners estaran a les caiman però el seu cul és aquí i un desordre social li pot tallar una orella.
sí tots som més pobres però 5.000.000 d'aturats que no poden fer front als seus deutes són més pobres encara i abocats a la exclusió social, la pobresa i perquè no dir-ho: l'esclavitud pels deutes contrets.
Encara hi ha un estadi pitjor: a la India als que poden pagar microcrédits els fan assegurances de vida, tenen tanta pressió que molt acaben cremant-se a lo bonzo per que no troben sortida ninguna. AIxò si el banc cobrarà de la companyia d'assegurances per la mort.
Tots som més pobres però no sembla massa ecuànine que només una part de la població en pagui les pitjors conseqüències i a més la part que menys s'havia beneficiat de la bombolla prèvia.
us recomano un curt que es titula "el dinero como deuda" on parla no només de la creació de la creació de diners bancari sino que a més ens fa veure que davant d'aquesta creació amb un préstec que torna al sistema en for de passiu que alhora donarà forma a un altre préstec, l'unic valor real és la nostre promesa personal d'aportar diners a les quotes i bens si cal pel capital. Amb el diners bancari, més o menys limitats pels estats, es crea una mena de flux que amb els any , segles pot donar una acumulació dels bens en unes úniques mans.
http://www.youtube.com/watch?v=cNeTIcDyP0A.
En fi no acabarien de treure sucoses conclusions de com és l'home occidental.
Les aportacions dels lectors també són brillants i aclaridores.
tinc nocions d'antropologia i puc dir-vos que analitzant que si un Bambara o Azandi o un de Papua, antropòlegs arribessin a occident, a aquest textos trobarien una societat d'allò més exòtica i diferent de la seva, on el clan i la reciprocitat, el bé comú, està per sobre dels drets depredadors dels individus amb la ment colonitzada pel capitalisme. Aquí tot val si es per a fer diners, fer crèixer l'economia: pots muntar una guerra internacional i envair paisos, pots matar selectivament als enenmics de la pàtria, pots torturar i fer desapeixer això sí, com va the Bush brtother's a Madrid : hay grandes oportunidades de negocio ara quien entre en la guerra de Irak (accent texà. petrolier)
Si jo tins diners i sóc català perque no puc invertir els meus diners on jo vulgui? bona pregunta. Vosté té diners operque la seva societat li ha deixat tenir-los. Hauria de ser ahgraït i invertir en riquesa per a la seva societat-nació.
El tema és que per sort o per desgràcia la consciència nacional , ja no dic l'Estat-nació jurídic, ha perdut la batalla davant les gran multinacionals capitalistes que tenen dret a ser finançades amb els diners dels catalans o dels espanyols, que més dona.
Curiosamnet parla s'usura i de que és prohibida i fa judicis morals sobre ella. En canvi troba d'allò més natural l'expressió de viure del redit del capital i no del propi treball: això també era considerat usura.
Més usura: el Sr. Jaen no s'escandalitza quan éssers humans que necessiten aixopluc i que a més un dret reconegut per la constitució espanyola i per multitud de tractats internacionals, no només perden la seva vivenda habitual si no que a més a més els queda un deute (que corre al 22%-29%) de per vida de 100.000 o 200.euros: tot perquè els van fer creure que podien comprar i que no podia passar res. Doncs ha passat: estan condemnats de per vida a pagar interessos i abocats a la indigència.
Per cert que qui esperi viure de rendes en un país ple de probes i indigents ho té magre. A cops és millor protegir l'ordre i l'equilibri social perquè el seus diners estaran a les caiman però el seu cul és aquí i un desordre social li pot tallar una orella.
sí tots som més pobres però 5.000.000 d'aturats que no poden fer front als seus deutes són més pobres encara i abocats a la exclusió social, la pobresa i perquè no dir-ho: l'esclavitud pels deutes contrets.
Encara hi ha un estadi pitjor: a la India als que poden pagar microcrédits els fan assegurances de vida, tenen tanta pressió que molt acaben cremant-se a lo bonzo per que no troben sortida ninguna. AIxò si el banc cobrarà de la companyia d'assegurances per la mort.
Tots som més pobres però no sembla massa ecuànine que només una part de la població en pagui les pitjors conseqüències i a més la part que menys s'havia beneficiat de la bombolla prèvia.
us recomano un curt que es titula "el dinero como deuda" on parla no només de la creació de la creació de diners bancari sino que a més ens fa veure que davant d'aquesta creació amb un préstec que torna al sistema en for de passiu que alhora donarà forma a un altre préstec, l'unic valor real és la nostre promesa personal d'aportar diners a les quotes i bens si cal pel capital. Amb el diners bancari, més o menys limitats pels estats, es crea una mena de flux que amb els any , segles pot donar una acumulació dels bens en unes úniques mans.
http://www.youtube.com/watch?v=cNeTIcDyP0A.
En fi no acabarien de treure sucoses conclusions de com és l'home occidental.
+0
-0
jaumestar, 31/07/2011 a les 12:24
Aquest article és un dels millors pel que fa a mostrar com és la nostra democràcia capitalista neo-liberal basada en la economia neoclàssica.
Les aportacions dels lectors també són brillants i aclaridores.
tinc nocions d'antropologia i puc dir-vos que analitzant que si un Bambara o Azandi o un de Papua, antropòlegs arribessin a occident, a aquest textos trobarien una societat d'allò més exòtica i diferent de la seva, on el clan i la reciprocitat, el bé comú, està per sobre dels drets depredadors dels individus amb la ment colonitzada pel capitalisme. Aquí tot val si es per a fer diners, fer crèixer l'economia: pots muntar una guerra internacional i envair paisos, pots matar selectivament als enenmics de la pàtria, pots torturar i fer desapeixer això sí, com va the Bush brtother's a Madrid : hay grandes oportunidades de negocio ara quien entre en la guerra de Irak (accent texà. petrolier)
Si jo tins diners i sóc català perque no puc invertir els meus diners on jo vulgui? bona pregunta. Vosté té diners operque la seva societat li ha deixat tenir-los. Hauria de ser ahgraït i invertir en riquesa per a la seva societat-nació.
El tema és que per sort o per desgràcia la consciència nacional , ja no dic l'Estat-nació jurídic, ha perdut la batalla davant les gran multinacionals capitalistes que tenen dret a ser finançades amb els diners dels catalans o dels espanyols, que més dona.
Curiosamnet parla s'usura i de que és prohibida i fa judicis morals sobre ella. En canvi troba d'allò més natural l'expressió de viure del redit del capital i no del propi treball: això també era considerat usura.
Més usura: el Sr. Jaen no s'escandalitza quan éssers humans que necessiten aixopluc i que a més un dret reconegut per la constitució espanyola i per multitud de tractats internacionals, no només perden la seva vivenda habitual si no que a més a més els queda un deute (que corre al 22%-29%) de per vida de 100.000 o 200.euros: tot perquè els van fer creure que podien comprar i que no podia passar res. Doncs ha passat: estan condemnats de per vida a pagar interessos i abocats a la indigència.
Per cert que qui esperi viure de rendes en un país ple de probes i indigents ho té magre. A cops és millor protegir l'ordre i l'equilibri social perquè el seus diners estaran a les caiman però el seu cul és aquí i un desordre social li pot tallar una orella.
sí tots som més pobres però 5.000.000 d'aturats que no poden fer front als seus deutes són més pobres encara i abocats a la exclusió social, la pobresa i perquè no dir-ho: l'esclavitud pels deutes contrets.
Encara hi ha un estadi pitjor: a la India als que poden pagar microcrédits els fan assegurances de vida, tenen tanta pressió que molt acaben cremant-se a lo bonzo per que no troben sortida ninguna. AIxò si el banc cobrarà de la companyia d'assegurances per la mort.
Tots som més pobres però no sembla massa ecuànine que només una part de la població en pagui les pitjors conseqüències i a més la part que menys s'havia beneficiat de la bombolla prèvia.
us recomano un curt que es titula "el dinero como deuda" on parla no només de la creació de la creació de diners bancari sino que a més ens fa veure que davant d'aquesta creació amb un préstec que torna al sistema en for de passiu que alhora donarà forma a un altre préstec, l'unic valor real és la nostre promesa personal d'aportar diners a les quotes i bens si cal pel capital. Amb el diners bancari, més o menys limitats pels estats, es crea una mena de flux que amb els any , segles pot donar una acumulació dels bens en unes úniques mans.
http://www.youtube.com/watch?v=cNeTIcDyP0A.
En fi no acabarien de treure sucoses conclusions de com és l'home occidental.
Les aportacions dels lectors també són brillants i aclaridores.
tinc nocions d'antropologia i puc dir-vos que analitzant que si un Bambara o Azandi o un de Papua, antropòlegs arribessin a occident, a aquest textos trobarien una societat d'allò més exòtica i diferent de la seva, on el clan i la reciprocitat, el bé comú, està per sobre dels drets depredadors dels individus amb la ment colonitzada pel capitalisme. Aquí tot val si es per a fer diners, fer crèixer l'economia: pots muntar una guerra internacional i envair paisos, pots matar selectivament als enenmics de la pàtria, pots torturar i fer desapeixer això sí, com va the Bush brtother's a Madrid : hay grandes oportunidades de negocio ara quien entre en la guerra de Irak (accent texà. petrolier)
Si jo tins diners i sóc català perque no puc invertir els meus diners on jo vulgui? bona pregunta. Vosté té diners operque la seva societat li ha deixat tenir-los. Hauria de ser ahgraït i invertir en riquesa per a la seva societat-nació.
El tema és que per sort o per desgràcia la consciència nacional , ja no dic l'Estat-nació jurídic, ha perdut la batalla davant les gran multinacionals capitalistes que tenen dret a ser finançades amb els diners dels catalans o dels espanyols, que més dona.
Curiosamnet parla s'usura i de que és prohibida i fa judicis morals sobre ella. En canvi troba d'allò més natural l'expressió de viure del redit del capital i no del propi treball: això també era considerat usura.
Més usura: el Sr. Jaen no s'escandalitza quan éssers humans que necessiten aixopluc i que a més un dret reconegut per la constitució espanyola i per multitud de tractats internacionals, no només perden la seva vivenda habitual si no que a més a més els queda un deute (que corre al 22%-29%) de per vida de 100.000 o 200.euros: tot perquè els van fer creure que podien comprar i que no podia passar res. Doncs ha passat: estan condemnats de per vida a pagar interessos i abocats a la indigència.
Per cert que qui esperi viure de rendes en un país ple de probes i indigents ho té magre. A cops és millor protegir l'ordre i l'equilibri social perquè el seus diners estaran a les caiman però el seu cul és aquí i un desordre social li pot tallar una orella.
sí tots som més pobres però 5.000.000 d'aturats que no poden fer front als seus deutes són més pobres encara i abocats a la exclusió social, la pobresa i perquè no dir-ho: l'esclavitud pels deutes contrets.
Encara hi ha un estadi pitjor: a la India als que poden pagar microcrédits els fan assegurances de vida, tenen tanta pressió que molt acaben cremant-se a lo bonzo per que no troben sortida ninguna. AIxò si el banc cobrarà de la companyia d'assegurances per la mort.
Tots som més pobres però no sembla massa ecuànine que només una part de la població en pagui les pitjors conseqüències i a més la part que menys s'havia beneficiat de la bombolla prèvia.
us recomano un curt que es titula "el dinero como deuda" on parla no només de la creació de la creació de diners bancari sino que a més ens fa veure que davant d'aquesta creació amb un préstec que torna al sistema en for de passiu que alhora donarà forma a un altre préstec, l'unic valor real és la nostre promesa personal d'aportar diners a les quotes i bens si cal pel capital. Amb el diners bancari, més o menys limitats pels estats, es crea una mena de flux que amb els any , segles pot donar una acumulació dels bens en unes úniques mans.
http://www.youtube.com/watch?v=cNeTIcDyP0A.
En fi no acabarien de treure sucoses conclusions de com és l'home occidental.
+1
-0
Anònim, 29/07/2011 a les 17:53
Si l'economia fos una ciencia passaria que partint d'un conjunt d'observacion podria predir el que passara al futur i per tant el senyor Jaen figuraria a la llista dels homes mes rics del mon. En canvi com l'economia te de ciencia el mateix que la tauromaquia (nomes explica els fets "a toro pasao") per aixo estem com estem. Llastima, oi.
+2
-0
Manelic, 29/07/2011 a les 12:54
Al darrera de la seva exposició hi ha una paradoxa, el que no em queda clar es si és casual o pensada. Efectivament, ara no som més pobres que ahir, de fet potser som més rics. Més rics per la riquesa real que hem pogut generar. El fet de "tirar" de crèdit no ens feia més rics ahir, tot i que alguns inconscients s'ho pensesin, sinó que ens feia disposar d'uns diners nostres futurs. El que cadascú hagi fet amb aquests diners és la seva responsabilitat. Però hem de recordar que en una generació, hem pasat del Renault 5 al Audi A3, del piset de 50 m2 de lloguer al adosat de 150 m2 de propietat. El que ens ha fet més rics d'aquesta forma tan accelerada ha estat entrar a la zona euro. Però tota moneda té dues cares i ara estem a la etapa de "consolidar" aquesta pujada de nivell de vida, tenint en compte que estem a la meitat del camí per arrivar al nivell d'Alemanya i França (el nivell dels sous és l'indicatiu més ràpid per comprobar els avenços). Per continuar avançant, ens falta bàsicament més economia productiva, menys economia paràsita (funcionaris i banca) i abandonar sectors basats en la ma d'obra barata (manufactures bàsiques, turisme primari i construcció xurrera). I en el cas de Catalunya, eliminar el robatori criminal d'Espanya (22.000 M euros any o més de 3 billions de les antigues pesetes), que envia el seu futur al pou de la misèria en 10 anys com a màxim.
+9
-1
Araki, 29/07/2011 a les 03:26
En Schwartz no és liberal. Només cal veure primer de tot que milita en un partit profundament antiliberal com el PP, que és al liberalisme el que Pol Pot a la socialdemocràcia.
El PP és el partit que va agafar uns monopolis públics de les "utilities" verdaderament esperpèntics... i va aconseguir fer-los pitjors, amb la seva piratització (sic., veure Rússia del 1991 ençà). Si hi ha quelcom més ineficient, repulsiu i delictiu que un monopoli públic, és un monopoli privat.
En Schwartz, ni piu, d'aquest tema, ergo ja li va bé. Per altra banda, a Catalunya és ben conegut qui li paga les festes a don Pedro: la patronal de les grans sueprfícies, és a dir, uns altres aspirants a monopoli privat. I ho dic jo, que sóc pro-llibertat horària.
Finalment, el Sr. Schwartz és un autèntic nacionalista espanyol, de cap a peus i sense cap mena de limitació. És doncs un imperialista desvergonyit, o sigui, el contrari d'un liberal.
Deixant aquest tema tan desagradable de banda, l'article hi toca en la seva visió de l'economia com a ciència "fluixa". A mi sempre m'ha semblat més esotèrica que real, més enllà de quatre principis que s'explicarien més bé dins la psicologia i altres ciències socials.
Però per això mateix sorprèn que a les conclusions intenti agafar aquests quatre principis ben coneguts i desar-los en un calaix per fer-s'ho venir bé.
Per exemple, la referència final a no emportar-se el capital fora de les fronteres. En una economia lliure, cadascú és propietari inalienable del que és seu, i punt. Jo, per exemple, sóc més aviat pobre en capital, però tinc la meva força de treball, que és meva i només meva, i si vull me l'emporto on em doni la santa gana - si crec que en un altre lloc en treuré més que a Catalunya, com és el meu cas. No veig per què algú que disposa de capital, i que és invertint aquest capital que es guanya la vida, hagi de tenir cap mena d'obligació de tenir els seus diners a un lloc determinat, si en un altre en treurà més.
Per altra banda, tampoc em sembla seriosa l'afirmació que els deutes s'han de pagar, perquè parteix d'un lloc molt perillós: que qualsevol deute és legítim. L'usura, per exemple, és un tipus de deute que no és legítim i que fa segles que s'ha condemnat i no hi ha cap obligació moral de tornar. Per cert que va caldre que la usura arruïnés regnes i reis, i ciutats i burgesos, per a que passés a ser il·legal i perseguida. El que estem vivint ara mateix és molt semblant i no em sembla gaire eixelebrat qüestionar la legalitat i la legitimitat d'una gran part del deute privat i públic actuals.
El PP és el partit que va agafar uns monopolis públics de les "utilities" verdaderament esperpèntics... i va aconseguir fer-los pitjors, amb la seva piratització (sic., veure Rússia del 1991 ençà). Si hi ha quelcom més ineficient, repulsiu i delictiu que un monopoli públic, és un monopoli privat.
En Schwartz, ni piu, d'aquest tema, ergo ja li va bé. Per altra banda, a Catalunya és ben conegut qui li paga les festes a don Pedro: la patronal de les grans sueprfícies, és a dir, uns altres aspirants a monopoli privat. I ho dic jo, que sóc pro-llibertat horària.
Finalment, el Sr. Schwartz és un autèntic nacionalista espanyol, de cap a peus i sense cap mena de limitació. És doncs un imperialista desvergonyit, o sigui, el contrari d'un liberal.
Deixant aquest tema tan desagradable de banda, l'article hi toca en la seva visió de l'economia com a ciència "fluixa". A mi sempre m'ha semblat més esotèrica que real, més enllà de quatre principis que s'explicarien més bé dins la psicologia i altres ciències socials.
Però per això mateix sorprèn que a les conclusions intenti agafar aquests quatre principis ben coneguts i desar-los en un calaix per fer-s'ho venir bé.
Per exemple, la referència final a no emportar-se el capital fora de les fronteres. En una economia lliure, cadascú és propietari inalienable del que és seu, i punt. Jo, per exemple, sóc més aviat pobre en capital, però tinc la meva força de treball, que és meva i només meva, i si vull me l'emporto on em doni la santa gana - si crec que en un altre lloc en treuré més que a Catalunya, com és el meu cas. No veig per què algú que disposa de capital, i que és invertint aquest capital que es guanya la vida, hagi de tenir cap mena d'obligació de tenir els seus diners a un lloc determinat, si en un altre en treurà més.
Per altra banda, tampoc em sembla seriosa l'afirmació que els deutes s'han de pagar, perquè parteix d'un lloc molt perillós: que qualsevol deute és legítim. L'usura, per exemple, és un tipus de deute que no és legítim i que fa segles que s'ha condemnat i no hi ha cap obligació moral de tornar. Per cert que va caldre que la usura arruïnés regnes i reis, i ciutats i burgesos, per a que passés a ser il·legal i perseguida. El que estem vivint ara mateix és molt semblant i no em sembla gaire eixelebrat qüestionar la legalitat i la legitimitat d'una gran part del deute privat i públic actuals.
Autor
Ferran Jaén
Nascut a Barcelona al 1954. Doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona. Professor Titular al Departament d’Economia i Empresa a la Universitat de Vic des de la seva fundació el 1987. Fou professor col·laborador de Política Econòmica a la Facultat de Ciències
econòmiques i empresarials de la UB, mentre treballava al Servei d’Estudis del Banc de la Petita i Mitjana Empresa. I anà a la Comissió Europea com a “stagiaire officiel”, on preparà la seva tesi doctoral sobre La política comunitaria europea para las Pequeñas y Medianas Empresas. Fou Subdirector General de la Fira de Barcelona. Ha publicat llibres i molt articles d’economia. A més de ser editor i autor de SYN@PSIS, una revista gratuïta de comentari de llibres.
econòmiques i empresarials de la UB, mentre treballava al Servei d’Estudis del Banc de la Petita i Mitjana Empresa. I anà a la Comissió Europea com a “stagiaire officiel”, on preparà la seva tesi doctoral sobre La política comunitaria europea para las Pequeñas y Medianas Empresas. Fou Subdirector General de la Fira de Barcelona. Ha publicat llibres i molt articles d’economia. A més de ser editor i autor de SYN@PSIS, una revista gratuïta de comentari de llibres.
Altres articles d'aquest autor
Accés usuaris
- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de:
