Pel nostre emplaçament geogràfic, coneixem sobretot les religions dites del “llibre”. És aquí al mediterrani on han nascut el judaisme, el cristianisme i l’islam. Totes elles es basen en un text que és la seva referència fonamental: la Torà, la Bíblia i l’Alcorà. Més enllà de ser textos que, ben sovint, tenen una bellesa literària més que notable, tots tres, acostumen a ser els llibres més venuts en els països on aquestes confessions religioses hi són públicament hegemòniques.

Com a llibres, poden ser un referent de fe, d’actitud, de concepció del món, però no són ni una manual científic, ni una norma jurídica. El problema neix en el moment que hi ha jueus, cristians o musulmans que no sols pretenen que els llibres facin la funció que no els correspon, sinó, el que encara és pitjor, que siguin d’aplicació estricta i rigorosa per a tothom, tinguin la religió que tinguin, tant si en tenen alguna com si no.

Els excessos, històricament, hi han estat i hi són per totes bandes. Encara avui, a Israel, només té validesa legal el matrimoni religiós i els que es volen casar pel civil no tenen altre remei que fer-ho a la veïna Xipre. Des de les croades i la inquisició, fins als “guerrilleros de Cristo rey”, en nom de Crist s’han fet totes les barbaritats possibles. I el nou fanatisme religiós que s’atrinxera rere el nom de l’islam ha donat al món imatges d’una crueltat i salvatgia pròpia d’altres èpoques.

La desgràcia de Noruega té molt a veure amb tot això: algú que vol salvar occident de l’islam, mentre n’hi ha que volen incorporar-l’hi, sisplau per força. Lamentablement, veiem la cara més terrorífica d’una dinàmica mundial a la qual caldrà posar aturador, com més aviat millor, per al bé de tots. Altrament, si el fanatisme s’imposa, la humanitat té un avenir més aviat galdós, sigui del color que sigui, si és fanatisme, tant se val. En nom de la religió, com en nom de la pàtria, s’han escrit pàgines d’heroisme, de glòria i de servei públic, però s’han comès també tot tipus de malvestats.

Desconèixer, ignorar, és essencial en tot procés de rebuig a “l’altre”. Per això sempre he cregut que una assignatura de cultura religiosa, en la qual s’informés els alumnes dels aspectes essencials de les principals confessions religioses, seria una utílissima vacuna de prevenció del futur. La incultura religiosa de la gent més jove és, als nostres dies, espaordidora. Potser d’aquesta manera tindríem la capacitat d’entendre i valorar que les diferents creences incorporen valors positius de solidaritat, consciència de grup o ajut als més febles. Cada dia, pels carrers de Barcelona, hi ha alguna monja catòlica que dorm embolicada en un cartró, compartint drama amb els sense sostre. I el protestants catalans duen a terme una magnífica tasca de caràcter social. I la comunitat musulmana és especialment sensible a la situació dels més febles.

Totes les religions poden ser interpretades des del punt de vista del fanatisme o des de l’obertura de la laïcitat. En el cas català, caldria continuar els esforços fets els darrers anys per bastir, a casa nostra, una cultura convivencial de respecte a la diversitat de creences religioses i llibertat de pensament. Només la llei democràtica és la que compartim i la que, en una societat moderna, ha d’estar per sobre de qualsevol altra consideració i aplicar-se, aquesta sí, amb tot el rigor que exigeix el bé comú.  Transmetre aquest missatge de coneixement de la realitat religiosa plural i de respecte a la diversitat dels que creuen en un déu i dels que no, hauria de ser també una obligació dels mitjans de comunicació de titularitat pública. Només així ens en sortirem.