El Tour de França 2011 ha estat un Tour estrany i no només perquè l’hagi guanyat l’australià Cadel Evans, un ciclista de 34 anys que malgrat aparèixer des de fa unes quantes temporades entre els favorits en totes les grans voltes per etapes no n’havia guanyat mai cap ni mai havia arribat a fer la sensació de poder-ho fer; de fet, que l’hagi guanyat Evans serviria per confirmar-ne la raresa. Ara: el que m’ha fet estrany aquest Tour és la manera com s’ha anat desenvolupant, setmana rere setmana i etapa rere etapa. I això que el plantejament de l’organització semblava, a priori, excel·lent.

El disseny del Tour 2011 ha estat un dels més simètrics dels darrers anys: una primera setmana de desgast, molt plana (la del Mur de la Bretanya al quart dia en seria l'excepció), amb només una contrarellotge per equips per fixar unes primeres diferències mínimes, i favorable per a les escapades que no van enlloc però que entretenen l’espectador i premien els patrocinadors i un esprint final amb tots els especialistes amb les forces intactes. Una segona setmana pels Pirineus perquè els candidats a la victòria final vagin agafant el protagonisme que els pertoca i mesurin forces i distàncies. I, finalment, la tercera i decisiva setmana amb els Alps com a jutge definitiu per posar cadascú al seu lloc i amb la contra-rellotge individual final de sempre com a una última oportunitat per  capgirar llocs equivocats.

Tanmateix, un disseny tan ben pensat com semblava no ho ha estat tant a l’hora de la veritat. A la primera setmana hi va haver massa incidents i caigudes. Per bé que fa de molt mal dir, és fàcil relacionar-les amb el poc desgast dels corredors, tots pugnant per arribar ben situats i amb un pilot sencer i compacte durant molts quilòmetres.

Aquesta volta a França ha estat estranya per molts motius més: perquè l’ha liderada molts dies Thomas Voeckler, un ciclista que ho ha fet molt bé però que ha dut el mallot groc més temps del que li tocava; perquè els favorits van passar pels Pirineus com si allí no s’hi pogués començar a guanyar la carrera; i, finalment, perquè el Tour se l’ha endut Cadel Evans que el que més bé ha fet durant totes les setmanes ha estat defensar-se i aprofitar la seva superioritat en la contra-rellotge respecte d’Andy Schleck per a imposar-se a l’últim moment.

A més d’estrany el Tour 2011 haurà estat de transició, sense que això hagi impedit veure unes tres etapes finals apassionants. No és fàcil que Evans, amb 34 anys, repeteixi un triomf com aquest gaire vegades més. El millor ciclista del món continua sent Alberto Contador. Al ciclista espanyol l’han perjudicat les seves caigudes i les dels altres de la primera setmana i una planificació anual feta pensant que, molt probablement, no li deixarien córrer el Tour. Una circumstància que de fet prova és que tot el ciclisme internacional està en una fase de transició cap a no se sap ben bé on.