Actualitzat el 31/01/2007 a les 23:21h

Avui mateix he passat pels voltants d´un institut on acuden preferentment alumnes del barri barceloní de Gràcia i m´he topat amb diverses rotllanes d´adolescents que xerraven entre ells. Cap, cap d´ells, he notat que fes servir la nostra llengua: tots parlaven en castellà -bé, de fet una mena de pseudocastellà esquelètic i desmanegat-, i això a Gràcia! M´ha semblat realment molt penós, i si bé és sabut que en aquesta edat se sol fer gala de grans dosis d´alienació i estupidesa pocasolta, no és menys veritat que aquesta situació és un bon reflex del nostre fracàs i de la nostra impotència -i renúncia- com a societat.

Perquè no tot és culpa dels mestres, encara que n´hi ha uns quants que sí que hi tenen alguna cosa a veure per la seva desídia, sinó que el problema ve de molt més amunt, des de la manca d´uns mitjans de comunicació propis prou nombrosos, potents i eficaços, fins a la instauració institucional d´un fals bilingüisme encobridor de la prepotència del castellà, tot passant per la marginació del català en el món econòmic.

En aquestes circumstàncies, per molt català que estudiïn, com volem que els adolescents no s´avergonyeixin de fer-lo servir? I, és clar, aquesta actitud l´encomanen als joves immigrats, que de seguida capten que el català no és “la llengua de veritat”. La situació és -i encara ho serà més- força preocupant, mentre, com en el conte de l´emperador que anava nu i no li ho deia ningú, els responsables de les polítiques lingüístiques a casa nostra (sic) no fan més que dir que tot va bé, que tothom entén el català i que tothom el coneix, quan la realitat és que pel carrer només se sent el castellà, i el poc català que se sent és un català infecte i contaminat en força casos. Segons les estadístiques allò és català i, també, segons aquestes, hi ha molts catalanoparlants.

Però la realitat és tota una altra, el que ens fa pensar que no es fan servir prou paràmetres per a fer les enquestes i que, a més, deuen estar viciades de base en funció de servir, en darrera instància, per legitimar el poder.

Mentrestant, anem, inexorablement, cap a la desaparicó pura i dura de la llengua. Per posar un exemple: ja no hi ha diferència entre el jovent de Perpinyà, València, Palma, Fraga, Andorra o Barcelona a l´hora de la no utilització de la nostra llengua, i fins i tot m´atreviria a dir que a ciutats del Principat com Lleida, Tarragona o Mataró la situació és si fa no fa.