Una primícia: cap a finals del setembre l'autor perpinyanès Joan-Lluís Lluís traurà A cremallengües, una selecció dels seus millors articles sobre temes lingüístics, publicats setmanalment, des de fa mesos, a la revista Presència. Els que hem pogut llegir-lo abans d'hora hem tingut el plaer de ser portat per l'autor a tots i cadascun dels cinc continents, per conèixer-hi fets filològics dels quals en sabíem ben poca cosa: la desaparició, fa cent anys, del dàlmata, la llengua llatina de Croàcia; els textos que Jack Kerouac va escriure en quebequès; la recuperació fràgil del lenape, parlat al Midwest nord-americà; l'euskera simplificat que els pescadors bascos van inventar per comerciar amb els islandesos, al segle XVII...

Un consell: el llibre acaba amb una traca final de textos sobre el català. En un article (“Els immigrants heroics”) que, al meu parer, mereix ser viralitzat a la xarxa i penjat, a més a més, a tots els pirulins del país, fulmina als catalanoparlants que no parlen en català als nascuts a fora: “No parlar en català a un immigrant és el pitjor favor que se li pugui fer. I, de retop, el pitjor favor que es pugui fer al concepte d'integració a la catalana... Els immigrants que aprenen i parlen català són una mena d'herois perquè construeixen la Catalunya futura abans mateix que molts catalans s'adonin que aquesta Catalunya serà de colors diferents i amb una llengua parlada amb una munió d'accents diferents”.

Un avís: és més, afirma Joan-Lluís Lluís, si els catalanoparlants no persisteixen a adreçar-se per defecte en castellà als 1.200.000 veïns nascuts a fora, acabaran cometent un seppuku cultural del qual ells, els catalanoparlants nadius, seran els únics responsables. Aquest factor és la clau de la supervivència del català, insinua l'autor: “[En] el futur... només sobreviuran les llengües de territoris que combinin la policromia epidèrmica i la força identitària centrípeta. I el futur ja ha començat”. Va començar fa temps, afegiríem.