Les setmanes d’estiu sovint les aprofito per recuperar lectures de llegida pausada i per reflexions que la resta de les setmanes, d’un ritme més trepidant, no permeten aturar-t’hi tant com un voldria.

Voldria compartir amb vosaltres la dicotomia entre el parlamentarisme i el presidencialisme. Potser, just en aquest moment de l’article, tindreu dubtes de continuar. Però aquest debat no és per se, hi ha diferents situacions que ens hem trobat i que ara ens trobem que han fet córrer litres de tinta.

Quan es posava en dubte la legitimitat política dels acords de les forces d’esquerres catalanes per investir un president, líder d’una força que no havia estat la més votada, es posava en dubte la legitimitat del parlamentarisme. El sistema polític català és parlamentari, la ciutadania vota els seus representant al Parlament, que són qui escullen el president del país. Això fa que el que importin siguin les majories parlamentàries, no les majories electorals.

Aquesta situació es dóna, també, en els nostres ajuntaments, on cada cop són més freqüents les majories que atorguen l’alcaldia no a la força més votada, si no a una altra aliada amb la resta. I doncs? El que compte, altre cop, és la decisió dels representants votats per la ciutadania que estan en el plenari municipal.

Aquestes situacions creen cert rebuig a la ciutadania, ja que tots els partits es presenten amb un candidat, amb un missatge presidencialista (ells tenen el futur president, el futur alcalde) però després poden acabar votant a favor d’un candidat d’un altre partit, a la presidència o a l’alcaldia. I això, no hi era al programa i tampoc s’havia explicat durant la campanya.

Per acabar, tenim un altre cas que violenta la percepció presidencialista de la ciutadania en les eleccions. És el cas dels que acaben esdevenint presidents o alcaldes, sense haver estat cap de cartell en cap elecció, com és el cas de Clos, Hereu o bé el nou president valencià, Alberto Fabra.

Hi ha qui diu que el sistema parlamentarista, en el qual les forces polítiques representades en les assemblees (Parlament o plenari de l’ajuntament) és més democràtic, ja que permet tenir més en compte a les minories. Paradoxalment, però, aquest fet topa amb la praxi presidencialista dels partits (el nostre president, el nostre alcalde!) i en la capacitat de l’elecció directa dels nostres líders en les nostres institucions que ens governen.

Parlamentarisme o presidencialisme? Representació de les minories o elecció directa? Reflexions estiuenques.