Entre els deures d’estiu el meu fill llegeix La torre, d’en Villatoro. El nen no té punt de comparació però jo sí, i m’adono de la diferència entre el temps que es descriu en el llibre i l’ara i aquí nostre més immediat. La França que entre les  guerres pròpies de finals del XIX i la primera Gran Guerra que va viure a partir de 1914, treu el cap entre exposicions universals i teràpies col·lectives d’autoajuda. Nosaltres nedem en la ja habitual barreja de victimisme i cofoisme tan perillosa en temps de crisi, que ens permet posar noms exteriors a enemics que duem dins l’ànima.

Surar. La protagonista, la filla d’un Eiffel que tenia fe en el futur, diu que en èpoques terribles poden optar entre enfonsar-nos i surar; però no crec que sigui exactament així, no crec que es tracti d’una opció. Més aviat el que demostra aquell i tants altres moments de la història, és que sols som capaços d’aixecar-nos, de renéixer des de l’esfondrament. Ho diu molt millor un dels protagonistes de la darrera versió cinematogràfica de Batman: just el moment abans de la llum tot és profunda foscor.

Com ara. Sabem que els temps que venen destruiran mites com la funció pública (Mas-Colell no ha estat valent per dir-ho clar); sabem que competir amb qui pot treballar tot el dia ens aboca a emigrar o a ser classe obrera de quarta fila a la nostra pròpia casa; sabem que és impossible la seguretat completa, més aviat minvarà (ahir un amic m’explicava com havia estat dialogant a través de la porta amb el lladre mentre aquest, impassible, intentava rebentar-ne el bombí).

Ho sabem tot això, però no ho volem reconèixer: els polítics treuen rèdit  electoral de continuar oferint el que no podran donar; i nosaltres intuïm que, reconeguda la derrota, ens arriba el moment del gran esforç. És més fàcil millorar que empitjorar, clar, però tornant  a mirar enrere, ni és el primer ni serà aquest l’últim regrés. Difícil que es resolgui  amb guerra, però no es podrà descartar la revolta. Cal pensar amb una calma que els temps no proporcionen; cal destriar el gra de la palla en la política; cal mirar endins per saber què demanem els altres que no seriem capaços de fer en la nostra pròpia cuina.

I en aquesta contesa, no us enganyeu, la primera pàtria es diu persona. Com Eiffel.